L'altre dia, plena d'entusiasme militant, em vaig posar a la plana web dels meus (els Comuns) per inscriure'm com a apoderada les properes eleccions. És un qüestionari senzill, on et demanen les dades bàsiques. Una d'aquestes dades, però, és la del gènere, expressat en una formulació que deu resultar incomprensible per a bona part de la militància i del qual us poso una fotografia. Em va fer adonar que estic a la lluna i que he perdut pistonada d'un munt de coses. Però sospito que bona part dels meus companys, de le meva edat i condició, tampoc no deuen haver-ne entès gran cosa. Jo he tingut la sort que en Josep està treballant el tema i fa setmanes que a l'hora d'esmorzar hi anem donant voltes i m'ha fet de traductor. No sé si he encertat la resposta, que és que m'adscric com a una avorrida dona(cis). Tampoc no acabo d'entendre per què m'ho pregunten per fer d'apoderada, perquè podria comprendre que es volgués equilibrar la distribució per gènere, però caldrà molt d'equilibri amb tantes opcions! Tot plegat, però, m'ha fet pensar com és que una cosa que els militants de base, si més no els d'una certa edat, tenim poc o mal assumida s'intentarà ja que tingui caràcter normatiu legal a tot l'estat. Ja veig que el meu feminisme deu ser tronat i que se'm resisteix això de categoritzar i etiquetar totes les opcions possibles, algunes de les quals deuen ser molt minoritàries. Jo, francament, em remeto al més bàsic: que ningú no sigui marginat ni pel seu gènere ni per la manera com viu la seva sexualitat, perquè sé bé que al darrere de moltes experiències d'homosexualitat, d'intersexualitat o de transsexualitat hi ha molt de dolor. Per això mateix penso que convé evitar la frivolitat.
Però de fet no volia parlar d'això, sinó de la meva perplexitat "en el partit i en l'Església", davant de les grans qüestions com el gènere, l'eutanàsia o l'avortament.
En el món polític, perquè crec que parlem poc les coses i donem per fet que tots suscrivim l'opció més progre, sense haver-hi aprofundit gaire. Diem sí, perquè si els més progres ho diuen, deuen tenir raó, i deixem el raonament crític per a millors ocasions. He de reconèixer que la meva militància política sempre ha estat de pa sucat amb oli i que no hi he estat mai a totes i per tant suposo que m'he perdut els grans debats, però no recordo haver votat res sobre qüestions tan importants, gairebé ni haver-ne parlat. Es dona per fet que hi ha acord entre els militants. Del que més he reflexionat ha estat sobre l'avortament i ho vam fer els cristians d'ICV amb aquest manifest, que no va tenir gaire repercussió ni dins ni fora, llevat de l'extrema dreta, que no perd pistonada. El dia a dia de la política passa més per les estratègies electorals que per la reflexió aprofundida des d'una certa pluralitat. I això fa que algunes actituds progressistes siguin només un feble vernís. Ho vaig pensar fa uns anys, que vaig prendre part com a no indepe en una taula rodona organitzada per un grup cristià a la Universitat Catalana d'Estiu. Érem tres: l'alcalde de Montblanc, l'Arcadi Oliveres i servidora. Vam estar parlant de política, de sobiranisme, de democràcia durant un parell d'hores. Però curiosament les preguntes de la gent van anar per un únic camí: contra la immigració, tot i ser un públic suposadament democràtic, d'arrel cristiana i interessat en la transformació política.
En el món eclesial, en canvi, l'actitud crec que encara és pitjor: el que mola és el no. No es pot qüestionar res. Les opcions estan preses i són inamobibles. Si proposes que una col·lecció de llibres tracti temes fronterers, la resposta és l'escaqueig actiu amb l'argument que si no en tenim cap obligació, millor no tractar temes polèmics, millor no entrar en jardins exòtics. En un altre sentit, quan treballava a Càritas, on en època del cardenal Carles vam passar moments molt foscos ara feliçment deixats enrere, recordo que vam rebre algun sermó sobre la necessitat d'aplicar els criteris socials i ètics de l'Església, perquè tots som ú i aquestes coses (què ho fa que dins l'Església la unitat sempre s'entén de dalt a baix!). Quan vaig preguntar a qui ens havíem d'adreçar per parlar de tot el que vèiem en relació a l'avortament, i a les raons de les dones que ateníem, vaig rebre el silenci per resposta. També en aquella època és va negar la possibilitat de comptar amb un comitè d'ètica. O sigui, dels temes difícils no se'n pot parlar i si te'ls trobes al dia a dia, respons com pots. El valor cristià per excel·lència deu ser no mirar. Des d'alguns sectors d'Església s'ha reclamat que la llei d'eutanàsia s'havia fet sense el necessari diàleg social. Totalment d'acord. Ara, no serà pel diàleg social intern o extern que sol promoure l'Església quan tracta aquestes mateixes qüestions.
Francament, crec que hem de treballar molt per anar a fons en les coses i per tenir criteris una mica més sòlids. També per ser valents en les nostres opcions.
Comentaris