De fet la meva
retirada de Catalunya Música (és l’única
emissora que escolto, perquè no soc gaire de ràdios) em va fer tornar a Radio
Clásica, que de fet va ser durant molts i molts anys, des de la meva infantesa,
la font d’on rajava permanentment tota la música clàssica que escoltava. Enmig
d’un franquisme que odiava la cultura, ràdio 2, impertèrrita, continuava posant
la clàssica a l’abast. I continua fent-ho. Els programes que he escoltat, però,
em resulten més distants que els de Catalunya Música. L’únic problema és que al
cap de quatre dies d’haver-me passat a “Madrid”, va i em surt un programa de
bandes militars que tampoc no son sants de la meva devoció.
Mesos d’abstinència
de ràdio, doncs, per molts motius més aviat aliens als que us he exposat.
Perquè la mobilitat s’ha reduït entre la jubilació i la pandèmia, i jo acostumo a escoltar música quan camino, i perquè tots
plegats ens hem acostumat a escoltar les coses a través d’internet i a l’hora
que ens sembla.
Ha estat en
donar-me d’alta a la plataforma “Ivoox” (també podria tenir un altre nom, trobo!)
per pujar-hi els programes de Llevat
dins la pasta, promoguts per la Pastoral Obrera de Catalunya, que m’he retrobat
amb El Violí vermell i m’hi he subscrit.
És que la música
de cinema sempre m’ha agradat molt. A casa, de petita, en Miklos Rósza
era degudament reverenciat i certament sempre ens havíem fixat en la música de
les pel·lícules que vèiem cada setmana al cinema de barri, al Poblenou, amb
entusiasme i constància. Després, els programes de ràdio de l’Àlex Gorina van
eixamplar la mirada i l’oïda. A casa guardo una caixa plena de cassets amb els seus
programes, gravats per la meva mare i escoltats mil vegades.
Per això continua
agradant-me El violí
vermell, que presenta amb molta gràcia Xavier Cazeneuve, encara que necessito
una bona dosi d’estoïcisme per empassar-me, ja no només els comentaris indepes
(que certament fa temps que no li he sentit), sinó els comentaris contra els
ecologistes pesats i contra l’Església catòlica, titllada de “rància”, així, generalitzant.
Pertanyo doncs a tres col·lectius, sniff, no grats. Però en canvi m'encanta que el primer dels seus programes, fa més de deu anys, fos dedicat a Benjamin Britten, un dels meus músics de capçalera. O sigui que d'afinitats també n'hi ha moltes.
Tossudament i amb
humilitat gaudeixo escoltant, doncs, El violí vermell, sospitant que no compta
amb tot el pressupost amb què hauria de comptar, i desitjant que algun dia
tracti la música d’una pel·lícula que em va semblar estupenda en el seu moment: Distant voices, still lives,
en què la vida quotidiana de la classe obrera, els seus drames i alegries, s’expressen amb cançons
en el pub.
Us el recomano.
Comentaris