Potser és abusar, però no em puc estar de posar-vos aquest text que he rebut de l'Ignasi Riera. Gràcies, Nani!
26 de gener del 2021. Madrileny de fet des de fa divuit anys, i empadronat en aquest poble ‘del oso y el madroño’, i ara ‘de la nova Triple A: Ayuso, Almeida i Aznar’, que és qui imposa el full de ruta dels altres dos, sento tothora (en els espais sense perills de pandèmia, i d’amagatotis), perbocar consells, entre insult i insult, a la indòmita gent catalana. Aquests dies, tot comença sovint amb una referència al Ministre Illa, que avui ho deixa, i que apareix com l’estrella mediàtica de la nova campanya electoral a la catalana. Sempre hi ha, a la tertúlia, un ‘psoista del séptimo día’ que em fa grans elogis de la persona al.ludida, insultada fins fa poques hores, pels milions d’experts en tot això de les vacunes, que han aparegut per Madrid. Els responc que, com que no hi entenc, he preferit tothora creure en el senyor Illa... de qui ningú no vol recordar que ve dels municipalisme i que, per això sol, m’inspira més confiança que la majoria dels que, no sé per quin miracle, ara ho saben tot, sobre tot, i sempre. La resposta els fa canviar d’argumentari: “seguro que con él los Socialistas arrasarán en Cataluña”. Els pregunto per què. I responen a cor: “porque el mayor mal de Cataluña es el independentismo; y los mayores enemigos del independentismo son los sociatas”. I em recorden les paraules del Pedro Sánchez. Els responc: “Pero el Presidente, ¿no lo es gracias los votos de ERC, de los vascos de Bildu, de los de ‘Unidas Podemos...?” Callen. I quan em pregunten què en penso jo del futur de l’Independentisme, els dic que és una vella reivindicació de la gent catalana, activa, en temps de franquisme, a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya, que comptava amb el suport de les clandestines CC.OO., Associacions de Veïns, gent de la cultura de tota mena, la Unió de Pagesos, col.legis professionals, etc., i que va néixer ara fa cinquanta anys, el novembre de 1971. I que ens invitava a lluitar, malgrat les repressions, policials... i que era present en les lluites obreres d’aquells anys 70. És una vella, i complexa, reivindicació catalana.
I els ensenyo el meu llibre, de fa més de vint anys: “Carta d’un vell escèptic a un jove independentista”. Afegeixo: ‘¡Ojo! Cuando salió el libro, muchos de los que ahora rezuman indpendentismo por todos sus poros... entonces no lo eran. ¡No olvidéis que en 1984, el ‘ABC’ nombro a Jordi Pujol como ‘español del año’!
Quan em pregunten quin és, per a mi, el tema més urgent, i més inquietant, si haguessis de fer campanya electoral a Catalunya, els ho dic sense embuts: “La pobresa a Catalunya: la marginació, la desigualtat social..., la indigència individual, la familiar, la de pobles i barris pobres, sovint en el cor d’una ciutat amb fama de rica”. Els dic que vaig coordinar, al Parlament, el 1991, una comissió d’estudi sobre la pobresa a Catalunya. La celebració dels Jocs Olímpics va escurçar el període de sessions... i no va ser debatut, al Parlament, l’Informe sobre el tema... tot i que sí que el vaig poder defensar en el marc del Parlament Europeu (i que el treball pot ser consultat als arxius de la Biblioteca del Parlament). Els ensenyo la revista ‘Carrerr’, de la federació d’AA.VV. de Barcelona. Els pregunto, a més, si el tema de l’acollida d’immigrants..., i solucions per minimitzar les bosses dels ‘sense papers’ i dels marginats del mercat laboral... no haurien de marcat el guió de la nova campanya electoral d’aquest any.
Ignasi Riera
Comentaris