Em dol moltíssim l'accident (accident? tenien tots els números perquè els passés!) de Badalona. Em dol perquè el centenar de persones afectades, a banda dels problemes propis de la pobresa, es troben amb una barrera molt difícil de saltar: la llei d'estrangeria. Tenir amuntegades en pèssimes condicions sanitàries un munt de persones que difícilment podran assolir les condicions per regularitzar la seva situació, trobar feina i sortir de l'atzucac en què es troben, és posar les bases per a una marginació sagnant i llarga en el temps. De la qual només pot sortir un gravíssim conflicte social que dinamita qualsevol mena d'inclusió, perquè justifica una desigualtat social estructural. És indecent parlar dels drets humans i deixar als llimbs els més vulnerables. I és posar-se una bena als ulls i no voler veure que les condicions en què viu la major part del món continuaran movent les masses de gent empobrida cap a nosaltres, per més barreres que hi posem. Perquè per part nostra continuem abusant de la nostra situació de poder. Ho deia l'altre dia Ramon M. Nogués en aquest video que us recomano, en què parla de la Covid-19, quan explicava com durant el confinament, Europa va deixar la pesca africana sense caladors.
Ja sé que és una qüestió que depassa l'àmbit d'actuació de municipis, comunitats autònomes i fins i tot estats, però la veritat és que l'actual situació no s'aguanta per enlloc. Em feia gràcia avui, quan mirava la notícia a la tele, que tothom parlava del tema com si l'única qüestió a considerar és que no els podien fer fora perquè els propietaris toleraven que fossin dins. Com si les administracions públiques de l'Ajuntament o de la Generalitat no sabessin perfectament on i com viuen totes aquestes persones. Sembla que l'Ajuntament de Badalona fins i tot havia entrat en negociacions amb els estadants. Vivim amb una acceptació acrítica i jo diria que cega d'una situació altament explosiva.
Sé que és una situació complexa. La fotografia que he posat més amunt és d'un assentament del Poblenou que es va tancar, però que vaig poder visitar. Com veieu les condicions eren pèssimes, però és que ni que tinguéssim una vareta màgica per facilitar habitatges mínimament dignes, no serveix de res si no es resol el tema dels papers i aquest és un gravíssim obstacle. Podem conviure amb el problema mirant cap a una altra banda, o bé podem posar les bases perquè la gent pugui tirar endavant, sentir-se valorada, estimar el seu nou país, aportar el millor de si mateix per renovar-lo. Com han fet sempre els nouvinguts.
Ens necessiten. Els necessitem. Si som prou honestos per reconéixer-ho.
Comentaris
El món cada cop és més interdependent, i massa sovint tots plegats (a moments jo el primer) ens ho mirem com si es tractes d'afers exclusivament locals i de les corresponents picabaralles entre diferents nivells de l'Administració Pública.