Prometia ser un pal... però no

La veritat és que aquesta reunió pintava com un pal enorme: una reunió tècnica de Serveis Socials a la qual he assistit avui com a membre de l’Associació de Familiars de Caviga. Una reunió àmplia (érem 87 participants!), convocada per l’Ajuntament de Viladecans, amb moltes intervencions diverses, en la qual les associacions com la que jo representava érem més aviat convidats de pedra i amb previsibles problemes tècnics derivats de la parafernàlia pròpia de les videoconferències. Tenia molts dubtes, a més, que aconseguíssim acabar a l’hora que havien promès, i reconec que estava una mica escaldada d’aquesta mena de reunions, que de vegades poden ser un panegíric de qui les organitza o dels professionals que hi intervenen.

Doncs m'he equivocat: ha estat molt interessant, s'ha acomplert l’horari previst i, sí que ha resultat un bon mosaic dels serveis sanitaris i socials de Viladecans, alguns dels quals desconeixia. I amb propostes de futur. Sí que ha esdevingut una certa hagiografia de les i els treballadors socials. Però ja m’agrada, que jo soc del ram! 
En destacaria algunes coses. En primer lloc, una que s'ha dit a la reunió i que jo he pogut constatar des de dos angles diferents: el voluntariat que aquests dies empestats faig a Càritas i el contacte amb el taller ocupacional Caviga. La resposta que els serveis socials municipals està donant a les persones més vulnerables és de qualitat, cosa que, a més, no s’improvisa, o sigui que és un bon indicador de solvència en el funcionament habitual. La gent que arriba al banc d’aliments de Càritas té bona connexió amb l’assistent social i a més no li amarguen l’existència amb mil-i-un requisits administratius. També em comentava l’altre dia una professional de Caviga que l’Ajuntament de Viladecans s’ha preocupat durant tota la pandèmia del suport de professionals i usuaris i que ha posat a disposició del centre els espais ciutadans que ha fet falta. 
L’altra cosa que he constatat és que tots aquests professionals han tirat d’iniciativa, d’imaginació i de creativitat a l’hora de comunicar-se amb les persones ateses, cosa que no sempre se’ls permet fer perquè en el funcionament habitual les estructures tendeixen a menjar-se qualsevol iniciativa més personal. 
També m’ha encantat constatar que a l’hora de treballar en xarxa i de compartir experiències, hi eren tant els treballadors més qualificats com les auxiliars de la llar, perquè el seu objectiu és comú: atendre bé la gent. 

Després he descobert una amplíssima sopa de lletres formada per serveis d’atenció a la salut mental amb sigles indesxifrables. M’ha alegrat veure que la salut mental de grans i petits compta amb persones compromeses i competents en els serveis públics a la ciutat, però aquesta fragmentació tan gran sempre em fa sospitar precarietat de fons i em genera l’interrogant de si dona a l’abast per atendre tota la demanda que pot haver-hi. La multiplicitat de petits serveis, molts d’ells concertats i altament especialitzats, per mi vol dir que la salut pública no se’ls acaba de fer seus, sinó que opta per una estructura que es pot treure de sobre amb facilitat i sospito que deuen haver-hi “forats”, persones no ateses, que no acaben d’encaixar en els compartiments disponibles.  Al darrere d’alguns serveis, però, hi ha l’experiència de Sant Joan de Déu, tot un referent en l’atenció a les persones amb malalties o trastorns mentals. 

S’ha respirat implicació, ganes de tenir present el conjunt de la comunitat i d’aprofitar les oportunitats d’un treball en xarxa. Com s’ha ressaltat a les conclusions, tothom està “alineat en valors i objectius”, encara que no utilitzi sempre la mateixa terminologia. Fa de bon sentir en aquests moments tan durs i tan estripats políticament. Crec que la bondat d’aquest treball fet mereix una continuïtat, un eixamplar la base, una bona qualitat de contractació i una perspectiva a llarg termini. Que els bons professionals, en definitiva, puguin desenvolupar la seva tasca amb el suport d’una estructura com cal. 

Comentaris