Escoltava l’altre dia la Pepa Torres, una dona interessantíssima, que viu a Madrid, i que jo diria que és militant activa de totes les causes de les persones vulnerables que troba en el seu entorn. Coneix amb nom i cognoms el sense papers que viu amb por de ser deportat, la dona que acaben de fer fora de casa seva, l’àvia malalta amb la Covid i la cuidadora que acaba de ser acomiadada després de viure tot el confinament traient el fetge per la boca amb un contracte que no mereix aquest nom.
Són causes que avui es filtren com aigua sobre el canemàs de
les organitzacions polítiques i socials de tota la vida, que no s’han
actualitzat suficientment i que per tant les deixen caure pels seus forats sense
que aquesta aigua les arribi a mullar. Són noves organitzacions potser molt
informals, en canvi, les que tenen la capacitat d’esponjar-se i de créixer per
donar-hi resposta. Encara que sigui una resposta molt petita.
La Pepa parlava en la seva conferència dels brots d’esperança
dins la Covid i de la necessitat d’implicar-nos-hi. I a mi m’ha fet pensar que em
costa molt trobar la manera de ser efectivament solidària amb aquestes persones
i de treballar de manera articulada per buscar sortida als seus problemes,
sortida política, que és la que en definitiva resol els temes comunitaris, més
enllà de la situació personal de cadascú.
M’ha fet gràcia com la Pepa, creativa com ella sola,
introduïa en el seu discurs dos neologismes que no són només paraules noves,
sinó nous conceptes que transformen la manera com hem abordat les lluites
polítiques:
L’un és la pausa enfront de la “rapidació”, deia ella. Cal
pensar, contemplar la realitat, deixar-se tocar pels problemes, actuar sense
presses, sense posar l’emoció capil·lar per davant, sense l’exigència de les
xarxes socials del ser a tot arreu a màxima velocitat i amb màxima eficàcia i
sense marcar paquet amb finalitats electoralistes. Actuar amb el cap i amb el
cor a llarg termini i amb compromís i no en la perpètua sobreactuació que ara
ha envaït tots els espais. Sembla un contrasentit, però crec que és molt
encertat actuar des de l’atenció i l’escolta a les persones que més pateixen. Aprendre
a escoltar en profunditat, sense voler fer-nos no sé quina foto, intentant
escatir la complexitat dels problemes i des d’una vessant col·lectiva, és potser
una de les necessitats més grans amb què ens trobem. Com ho és també ser
capaços de dialogar i d’establir ponts sense violència.
I l’altre neologisme és la “Cuidadanía”: només podrem parlar
pròpiament de ciutadania, si som capaços de tenir cura els uns dels altres. La
cura, aquest concepte que amb la pandèmia s’ha posat especialment en evidència.
Encara ha dit moltes més coses interessants, la Pepa. M’ha
quedat clar, però, que la “normalitat” ja no tornarà i que caldrà lluitar molt
per aconseguir una vida digna per a tothom. I aquesta lluita demana d’entrada
aparcar l’individualisme, estar atents als brots de les noves solidaritats i
fer confiança en els veïns, encara que no sempre estiguem d’acord amb ells.
Aquí podreu trobar el conjunt de la seva intervenció.
(Ho publicaré al Punt de Trobada. L'escrit està inspirat en la conferència de Pepa Torres a l'ACO, avui, dotze d'octubre)
Comentaris