La cosa es complica a la pràctica. Quan poses l'eficàcia pel mig, vols garantir que una colla de coses surtin tal i com les tens programades. Perquè tu en saps més (o creus, amb raó o no que en saps més), quan penses que si va malament serà de mal gestionar, quan vols anar per feina, de pressa, de pressa. Un bon exemple és la maleta d'en Jordi per marxar de vacances. El pacte inicial era: jo adapto a cada circumstància concreta la llista de mínims que habitualment fem servir, en Jordi fa la maleta segons la llista i tria la roba que li ve de gust i hi afegeix el que no és imprescindible però es vol endur, i jo la reviso només per garantir que no es deixi res sense trair les seves opcions. Senzill, però fa aigües i ens anem embrancant en discussions absurdes i pujades de to: en Jordi no fa mai la maleta quan a mi em sembla que l'hauria de fer perquè jo tingui temps de revisar-la, prescindeix d'algunes de les indicacions (ni roba d'abric ni paraigua, per descomptat, siguin quines siguin les previsions meteorològiques!) i s'enfada si l'hi afegeixes, i sovint, és clar, es deixa coses. Però tots dos sabem que jo, que soc donya perfecta, també m'he deixat de vegades medicació o no he recordat que li calia el sac de dormir. La cosa es va posar tan malament entre nosaltres, que vaig decidir proposar-li canviar les normes: jo faig la llista igualment, ell s'omple la maleta a partir de la llista, jo no la reviso. Només m'ocupo de la medicació.
La primera reacció d'en Jordi va ser d'estupor, i em va demanar que fos present mentre es feia la maleta. Li vaig dir que tenia tota la meva confiança (de fet el que volia dir és que si la féiem junts, segur que ens tornàvem a barallar ;)). I finalment la va fer, i la va fer força bé, tot i que mentre era fora no va parar de trucar demanant que li pugéssim les coses que s'havia deixat. Ni nosaltres vam pujar ni ell es va morir perquè li faltessin uns calçotets o una camisa. Hi ha botigues -i ell porta diners- i aigua i sabó. Ell va créixer en confiança en si mateix i jo he pogut suportar que els monitors penséssin que soc una cunyada deixada. Al final he descobert que hi havia també molt d'amor propi en aquesta recerca d'eficàcia.
L'exemple és molt clar, però crec que a mi em passa el mateix en moltes altres circumstàncies. De manera que em converteixo en una persona exigent que no sap acceptar gaire altres formes de funcionar o a qui costa assumir que les coses no sempre surten com jo voldria... i que no és gaire greu si passa això. El món no s'acaba pas aquí. A aquestes alçades de la vida ja hauria de saber que, a més a més de la rapidesa i l'eficàcia, hi ha la confiança, la capacitat de riure's d'un mateix, i l'estimació mútua. Que la improvisació també és creativa, i que, per sort, la vida passa per allà on li sembla, i de camins n'hi ha molts i per a tota mena de caminants. Una amiga em deia un dia que no em preocupés tant, que ella sempre funcionava en la confiança que tot sortiria bé. Jo reconec que més aviat funciono preveient el que pot sortir malament... Aquest punt de partida no ajuda gaire, certament. No sé pas si me'n sortiré, no...
Comentaris