Aquesta és la frase que més m’ha impactat de la xerrada que ahir va oferir el filòsof Josep M. Esquirol a l’Aplec del Miracle. La persona ferida des del seu naixement, amb l’amor, la vida i la mort, ens deia Esquirol. Com al poema de Miguel Hernández, que ell mateix ha citat diverses vegades. Unes ferides que, justament perquè són sentides, mouen i commouen i porten a la relació amb els altres. Parlava el filòsof del gest solemne d’Adam de posar nom a cada bèstia de la creació, però ens deia que era molt més interessant el gest de la mare que diu a la seva filleta “Mira, mira, la tortuga!” Perquè unifica el gest de l’admiració per la bellesa i el gest de l’amor compartit. En les coses més senzilles i en el llenguatge més quotidià, tot i la seva aparent vaguetat, s’expressa el més radical de l’existència.
28+12 participants
Ha estat, sens dubte, un bon
començament de l’Aplec. Un Aplec al qual servidora ha assistit des de casa
seva, aprofitant l’oportunitat de connexió telemàtica a la qual tots ens estem
acostumant si-us-plau-per-força. De fet ha estat una bona oportunitat, ja que
la Casa s’ha omplert del tot amb 28 persones -no n’hi cabien més si es volia mantenir
les distàncies de la Covid- i a les cases amb minúscula érem 12 seguidors per
videoconferència. De fet les sessions s’han fet a la sala de la Casa Gran de
l’Ajuntament, que molt amablement l’ha cedida.
Evocar des dels símbols
Casa i cases tenen en comú la seva qualitat d’aixoplugar, de ser espai de relació, d’encontre, de refugi, d’acollida, de repòs, de cura... Ens ho deia en Toni Pou, en el moment de presentar el seu projecte per a la Casa d’Espiritualitat com a nou director. La seva intervenció m’ha recordat una frase de l’Albert Soler a l’anterior activitat que vam organitzar els Amics: la casa és el lloc on pots tornar... Però per tornar-hi primer n’has de marxar.
Crec que moltes de les persones que hem passat pel Miracle hem estat també “ferides”, com deia Josep M. Esquirol, justament per una realitat que s’ha fet experiència, que s’ha expressat sovint sense paraules (paraula i silenci, diuen alhora Pablo d’Ors i Esquirol, són expressions del mateix gest) o a través de símbols. Símbols i mites, tan deixats de banda en el nostre món que pren la pretesa racionalitat del pensament científic com a una nova religió, deixen passar a través dels seus relats molts elements conscients i inconscients, potser només intuïts, que són veritats profundes sobre nosaltres mateixos. Crec que l’ofici de psicòleg d’en Toni Pou pot fer grans aportacions en aquest sentit.
Hem sobreviscut a la travessa dels estatuts
Ho expresso així, perquè reconec que els termes jurídics solen provocar-me sempre una mena de reacció al·lèrgica. La Maria Vendrell, advocada i amiga de la Casa, va assessorar l’equip responsable a l’hora de fer uns estatuts per als Amics que permetin la gestió del dia a dia. Uns estatuts senzills, que han estat discutits i aprovats per unanimitat. I amb els estatuts, una nova junta (o, pròpiament, una primera junta formalment constituïda) formada per l’Assumpció Ros (com a presidenta), l’Àngels Canals (com a secretària), la Teresa Barzano (com a tresorera), la Mercè Mariné, en Toni Pou i en Josep Rosell com a vocals. Un molt bon equip. La travessa ha estat lleugera.
Potser no he estat gaire al cas dels projectes de futur de la casa, que continuen en la mateixa línia que fins avui. En subratllaria potser l’obertura al tema de la pau, sobre el qual em consta que hi ha algun projecte, i una major vinculació i atenció tant al Santuari del Miracle i a la presència de la seva comunitat de monjos, com al municipi de Riner i a la comarca del Solsonès, reclamades respectivament per Xavier Poch, superior de la comunitat del Miracle i per Joan Solà, alcalde de Riner.
Crec que ha estat un molt bon Aplec, que els assistents presencials deuen haver celebrat fent un bon cafè sota els roures, però que jo he celebrat fent el vermut des de casa.
Comentaris