Al taller ocupacional on va en Jordi, que depèn d'una Fundació vinculada al Consell Comarcal del Baix Llobregat, el transport dels nois i noies s'adjudica per concurs. Un sistema que no garanteix en absolut un bon servei. Ho sabem bé, perquè al llarg dels anys n'hem viscut algunes aventures molt indignes. Una amb Ravigo ja fa molts anys, quan, de bona fe, des de l'associació de familiars, vam contractar una sortida amb la mateixa empresa que tenia adjudicat el transport de cada dia. Aquí en podeu trobar una crònica. Un servei que no vam pagar perquè l'empresa no va gosar ni presentar factura. Tampoc no es va disculpar.
Els problemes amb Ravigo, però, es van quedar molt i molt curts comparats amb els que vam tenir aquests darrers anys amb Jiménez Dorado, una companyia de Madrid que va guanyar el concurs en el seu moment, que va prestar un servei pèssim i el contracte amb la qual va ser impossible finalitzar per raons legals, malgrat els esforços del Consell Comarcal i dels ajuntaments afectats.
Amb tot, durant aquests quinze darrers anys, una cosa s'ha anat mantenint emprese rere empresa: la contractació de les monitores que acompanyen els xofers. Un servei gens banal: són les persones que coneixen bé els nois i noies discapacitats i les rutes que segueixen. Que mantenen bona relació amb ells i amb les seves famílies i que estan al cas de les necessitats i peculiaritats de cadascun. Fins ara, amb aquest sistema tan curiós s'ha mantingut el compromís implícit de contractar sempre aquestes persones... fins ahir. Decisió de darrera hora per part de la nova empresa que farà el servei: contractar persones noves i enviar a l'atur les antigues. Per què? M'imagino que perquè és més barat, perquè malgrat tots els canvis, les monitores antigues deuen cobrar alguna mena d'antiguitat. I si no la cobren, després de quinze anys, l'haurien de cobrar. Conseqüències? caos total en el servei, perquè a més ningú no s'havia pres la molèstia de preparar-ho mínimament bé ni tan sols d'actualitzar les llistes.
La veritat és que a banda de la total desconsideració respecte a les persones (usuaris, famílies i treballadores) a mi em sembla que hi ha un problema de fons: la mania d'externalitzar-ho tot, quan toca i quan no toca. S'entén molt bé que un taller demani un servei de transport extern, però per què les monitores, que són un element que és bo que sigui fix, no es poden contractar directament des de la fundació, com l'altre personal? Per què les persones que fan una bona feina s'han de veure abocades a la precarietat laboral? Per què, amb tota la casuística de contractació, no poden trobar el seu lloc dins de la Fundació?
Precaritzar el personal valuós, sense agrair la seva feina, és una forma de precaritzar les persones amb discapacitat. Em sembla a mi.
Comentaris