Fa uns anys vaig participar en un curs sobre el llibre de Jonàs que vam organitzar al Centre de Pastoral Litúrgica. La cosa consistia a anar llegint el text i mirar d’experimentar allò que llegíem. La missió que Déu encomana a Jonàs, a l’inici del llibre, la vam escenificar intentant comunicar-nos entre nosaltres, per parelles, amb dos iogurts units per un fil. Un xivarri notori, perquè tots parlàvem alhora, i uns mitjans tècnics diguem-ne penosos, van dificultar, com ja us podeu imaginar, la mútua comprensió. Però a nosaltres ens va servir per pensar sobre com escoltem Déu, perquè a banda del nostre propi soroll, hi ha la dificultat de mantenir una actitud d’escolta i d’entendre bé el missatge: ¿què vol Déu de nosaltres? I després, és clar, si ho entenem, cal la confiança i l’empenta de fer-ho. Jonàs entén perfectament el missatge, però surt corrent en direcció contrària.
M’hi ha fet pensar el text de l’evangeli d’aquest diumenge (Mt 21,28-32). Quan el pare els demana de treballar a la vinya, el fill rondinaire acaba fent la feina, mentre que el complaent s’escaqueja. Jesús rebla el clau dient allò que “els publicans i les prostitutes us passen al davant cap al Regne de Déu”.
Fa temps que hi penso, en això de la crida, o de la vocació. No pas en termes solemnes o institucionals, sinó en les petites o grans crides de ser al costat d’alguna gent en determinades circumstàncies, de fer tal o qual servei a persones o grups. Són crides que no solen arribar quan ens sentim potents, clarividents, disponibles. Ben al contrari, arriben quan arriben: quan estàs especialment enfeinada, quan no et trobes en el millor moment, quan no veus clares les coses. I arriben a més, no pas per fer-nos millors o ser més piadosos o més solidaris, ni en funció del que creiem que són les nostres millors virtuts. No arriben en funció de nosaltres, sinó en funció de les necessitats dels altres. No sé quin procés se segueix quan es vol discernir el camí de la vida religiosa o al presbiterat. Però sí que sé què passa quan la crida és que la mare té un càncer o el cunyat discapacitat necessita que estiguis més per ell. L’ordre de prioritats s’ha de capgirar i tant si et ve de gust com si no, cal posar-se a la feina sense necessitat de fer-ne gaires anàlisis.
Al cap i a la fi del que es tracta no és de fer un camí de perfecció o de santedat. El publicà i la prostituta ens recorden que la perfecció personal és irrellevant. Per entrar al Regne de Déu cal vestit de festa i disponibilitat. Estimar és el que compta.
Sortirà aviadet a Catalunya Cristiana
Comentaris