De fet avui fa vint-i-cinc anys que vam passar pel jutjat. I demà els farà que ho vam celebrar amb família i amics a Pedra. I encara el 14 d'abril podrem celebrar que ens vam casar a l'església del Gornal, a l'Hospitalet. Va ser una gran festa, amb molta gent, els quals, plens de bona fe, es van deixar encabir en un espai minúscul a Pedra. Érem més de dos-cents, quaranta-vuit dels quals ja no són entre nosaltres: els pares d'en Josep, la meva mare, el meu cunyat Joan, i moltes altres persones a qui estimem i amb els quals estem agraïts d'haver pogut compartir part de les nostres vides. Per raons logístiques, com si fóssim Herodes, vam haver de demanar als amics que deixessin les criatures a casa: sumaven 90 i clarament no hi cabien. Els vam regalar una baldufa a cadascun per compensar. Quan et cases als vint anys això no passa, però quan t'apropes als quaranta, et trobes que la gent de la teva edat ha aprofitat molt bé el temps.
Muntar el xou que vam muntar va necessitar de la col·laboració de molta gent, que no sempre es coneixia entre si, disposada a treballar, a cuinar, a desplaçar-se a la Cerdanya, a deixar-nos taules i cadires, i a desafiar el mal temps. Perquè sí, a Barcelona va ploure tant que un senyor es va ofegar a l'Eixample. Però a Pedra hi feia un sol fantàstic.
Un dia memorable, que ens hagués agradat tornar a celebrar amb més dues-centes persones una altra vegada. Perquè uns amics han marxat, però n'han arribat molts d'altres. I a nosaltres ens agradarà trobar-nos amb la gent, fer-los una abraçada i que tot plegat sigui ocasió de barrejar-nos i contaminar-nos mútuament. No ha estat possible fer-ho per la pandèmia. Però quan s'acabi hi tornarem!
Ja us en farem cinc cèntims!
Comentaris