Projectils i miralls de la pandèmia

L'ús de la pandèmia com a projectil contra l'adversari ha existit durant l'estat d'alarma i continua existint ara. Potser els protagonistes han anat canviant i alguns papers s'han intercanviat. Val a dir que la república dels perfectes, on mai no s'hagués arribat als nivells de contagi d'Espanya i on la gestió hagués estat molt millor perquè els catalans som diferents, ha deixat pas a l'autonomia dels normalets, que no saben gaire quines mesures cal prendre perquè la situació és complexa. Una conversió a la humilitat i una concessió al realisme que s'agraeixen, tot i que les teories conspiratives nacionaloides continuen presents a les xarxes per via friqui: el cas és dir que la culpa sempre és del veí. Amb encerts i errades jo he agraït molt que els màxims responsables de la gestió de tot plegat durant l'estat d'alarma no entressin en el joc de la desqualificació gratuïta i crec que els seus correligionaris farien bé de no caure-hi ara respecte als encerts i errades del govern de Catalunya. Amb tot, és preocupant que el supremacisme i l'electoralisme intern d'alguns sectors independentistes mengi més energies (o això sembla) que la lluita per restablir la salut i una feina digna per a tothom.

Projectils a banda, fa pensar la qüestió de Lleida i els temporers. A mi m'alegra poder donar feina a tots els immigrants que convingui, però no deixa de ser sorprenent que es destinin tants diners a subvencionar la gent que ha perdut la feina a Catalunya i que, quan hi ha ocupació, calgui que vinguin temporers de l'estranger per collir la fruita. Crec que posa en relleu algunes coses: la nul·la valoració social del treball al camp, per imprescindible que sigui; les duríssimes condicions de treball dels temporers, pel que fa al sou i a l'allotjament; la precarització del món de pagès que obté una escassa rendibilitat d'un gran esforç; la gran distància entre la forma de viure de molts joves i grans respecte al treball real. Potser aquest comentari és propi de dona gran i una mica amargada: sí, per treballar cal suar i és esgotador i no sempre compensa, i les condicions de treball mai no les poses tu. I, finalment, la constatació que allò que Duran i Lleida deia dels andalusos (que només sabien viure de subvencions) ens ho podem aplicar també nosaltres en alguns contextos.

A mi, que sóc comunistoide de socarrel, em sortiria de proposar la conversió d'alguns subsidis, sobretot als joves sans que es troben sense feina, en propostes de treball temporer al camp, al més pur estil de Cuba o de la Xina, a poder ser sense un fusell coercitiu al clatell. Es tractaria de promoure, no pas d'obligar. Seria una bona experiència per als joves i per tots, si anés acompanyada, és clar, d'una garantia que la feina que es fa està dignament pagada i compta amb els mitjans adequats d'allotjament. Seria una manera també de posar en contacte urbanites (que faríem bé d'aprendre que el camp no només ofereix paisatges fantàstics) i pagesos i, qui sap, de promoure l'interès per al camp. I potser el rendiment que es treuria de la inversió econòmica de les administracions públiques beneficiaria no només unes persones sense feina, sinó un sistema laboral que s'acaba configurant com el dels exclosos. No pot ser que les feines més necessàries siguin les pitjor valorades i pagades. Ningú, d'aquí o de fora, no mereix treballar en condicions indignes.