En primer lloc per la incongruència de la decisió de la Generalitat, ambigua i permissiva amb tantes coses, i injustificadament restrictiva amb els actes religiosos: celebracions només per a deu persones? A la meva parròquia, on se n'hi apleguen com a molt una cinquantena, s'han pres totes les mesures i més per evitar contagis i es mantenen al peu de la lletra. L'espai és molt gran i això és perfectament possible com pot comprovar qualsevol observador. Com s'ha fet també en l'àmbit cultural i en tants altres llocs. És de jutjat de guàrdia, d'altra banda, que la Generalitat pressioni simultàniament per obrir la Sagrada Família als turistes, i no pas només a deu turistes!
Fan pensar també les maneres: comunicar-ho (no pas personalment) de manera que sigui impossible recórrer des d'un punt de vista administratiu, tot plegat després de diverses coces per motius diversos a l'Església. Des de l'escola concertada a la campanya sobre les immatriculacions. Ho explica molt bé Jordi Llisterri en aquest article. Francament jo sempre he estat crítica amb moltes coses de l'Església, i no dubto que segurament algunes immatriculacions són discutibles, però presentar-ho com s'ha fet als mitjans de comunicació és un disbarat i una manca de respecte gran a la veritat. Res de nou: qui diu amb aquesta facilitat "Espanya ens roba", aprofitant tots els mitjans públics catalans (que són també dels qui ens sentim espanyols), continua dient "L'Església ens roba" i es queda tan ample. Tant això com l'escola concertada són qüestions complexes (jo en parlava aquí) que mereixen una reflexió i un debat sense prejudicis. Si voleu llegir com funciona això de les immatriculacions podeu llegir aquest article també d'en Jordi Llisterri aquí. Sobre això de l'Espanya ens roba, voldria dir que probablement sigui injusta la distribució dels recursos entre les comunitats autònomes i que convindria corregir-ho i lamento la tossuderia pepera (i no només pepera) que ho va impedir. Però, si comptar els difunts per la Covid-19 que semblaria una cosa relativament fàcil ha portat tantíssima cua, no vull pensar com deu ser posar en paral·lel els comptes de totes les comunitats autònomes.
Sobre la Generalitat, no deixa de sorprendre'm la manca de sentit institucional dels dos darrers presidents, que pengen el telèfon de males maneres a qui els sembla, que utilitzen el balcó de la Generalitat per penjar pancartes partidistes en plena campanya electoral o que es despatxen, com ha fet Quim Torra, contra l'arquebisbe reivindicant l'Ernesto Cardenal i en Pere Casaldàliga, dues persones que no mereixen que se'ls utilitzi com a projectil per qüestions merament polítiques. De fet Torra cada cop em recorda més Trump, en aquest sentit, que es fa la foto amb una Bíblia a la mà, invocant Déu i ignorant allò que "no s'ha d'utilitzar el nom de Déu en va" o que es mostra tan arrogant i supremacista. Res a dir que sigui un activista, però en el seu paper de president de la Generalitat ens representa d'alguna manera a tots, no només als de la seva corda. I hauria de saber-ho.
Més encara, en plena emergència climàtica, en plena epidèmia, s'haurien d'evitar incendis perfectament evitables, fer pedagogia de qüestions complexes i recordar que la prioritat són les persones vulnerables. Entre les persones vulnerables hi ha els qui han perdut familiars a la Covid o han patit ells mateixos greus problemes de salut, hi ha també persones grans per a qui la fe és un consol. Prohibir-los un funeral que està ben plantejat, que no pretén ser una imposició per a ningú és un perjudici innecessari.
Val a dir també que entre els incendis evitables hi ha també els causats pel sistema judicial, que s'entesta a convertir en màrtirs els presos del referèndum, que no van tenir un judici just i que ara són objecte d'una persecució insòlita. Tothom tira benzina i tot crema.
Cremen i fan mal els comentaris a les xarxes contra l'Església (tots som pederastes, es veu; tots robem i tots som franquistes); els comentaris acusant Omella per no ser català (a mi em sembla bé que els bisbes siguin de la pròpia comunitat i de proximitat, però m'estimo més que sigui un bon bisbe, vingui d'on vingui); i la ignorància general (hi ha qui reclama que sigui la Generalitat qui aprovi els bisbes: més franquista impossible!). Per acabar-ho d'adobar hi ha els de l'altra banda. Els qui aprofiten el conflicte per expressar l'enyorament pel nacionalcatolicisme. Buff.
I si el govern de la Generalitat començava a pensar que han de governar per a tots els ciutadans de Catalunya i no per als seus acòlits i si deixaven de crear conflictes en lloc d'intentar resoldre'ls, i si deixaven d'insultar tothom que no és de la seva corda, i si tornaven del deliri a la realitat i abandonaven d'una vegada l'unilateralisme institucional? Potser podríem posar-nos d'acord en unes quantes coses, potser podríem anar a l'essencial, potser evitaríem patiments inútils, potser ajudaríem a pensar i a actuar per al bé comú. Cadascú des de la seva legítima utopia. Tots som persones que convivim en un mateix espai, i en una cultura semblant i amb una mateixa història. No deu ser tan difícil.
Comentaris