De tot això en ressaltaria que a més a més, sobretot els laics i laiques, hem après a pregar d’una manera més desinhibida, amb la família i els amics cristians, hem buscat recursos entre els llibres i per internet, però també n’hem creat de nous i ens hem espavilat. El més significatiu, però, em sembla que és que ens hem expressat amb un llenguatge propi i comprensible. Accidentalment hem fet un tastet pràctic de la famosa Església-en-sortida.
Un altre aspecte gens menor és que probablement hem promogut la proximitat de gent més jove: tant per posar-se a primera fila en accions socials, per tal de preservar uns voluntaris ja molt grans, com per assessorar sobre l’ús de les noves tecnologies. S’han descobert talents i vocacions en el món comunicatiu, un espai clau per a la transmissió de l’Evangeli als nostres veïns i companys.
Em permeto suggerir a bisbats, comunitats i parròquies que recullin i mirin atentament què s’ha fet i com s’ha fet, tant en el fons com en la forma. Que vegin quins aspectes són millorables i quins cal potenciar. Que aprofitin el talent de les persones que hi han treballat pensant, redactant, editant, filmant, utilitzant les xarxes. Que analitzin el llenguatge utilitzat, l’impacte que hagi pogut tenir dins i fora de les comunitats, i l’estil d’Església que s’ha transmès seguint el fil dels documents del Vaticà II. Que desenvolupin eines de formació en el camp de la comunicació: des de l’expressió oral i corporal als programes d’edició de vídeos, a l’enviament de butlletins digitals o a com formar una bona base de dades. Que tractin d’articular una gran xarxa comunicativa.
Ara és el moment. Perquè ho tenim fresc, perquè és una manera de valorar en positiu l’esforç corresponsable de molta gent. Perquè en algunes coses ja no podem tornar enrere. Perquè hem d’integrar totes les noves aportacions amb mirada de futur. Perquè estem vius.
(Sortirà publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)
Comentaris