L’Església dels Vincles, l’Església de l’espai

Durant el confinament he pogut viure dues experiències diferents d’Església i de relació. D’una banda, l’Església de l’ACO (Acció Catòlica Obrera), que ha actuat com una veritable xarxa, perquè de fet cadascun dels membres que amb major o menor intensitat la conformem estem vinculats de forma concreta a un petit grup, cosa que no significa pas que tots ens coneixem, però sí que estirant un cirera, van sortint totes les altres si convé fins a abastar tot el cistell. Cada grup ha trobat fàcilment la manera de comunicar-se i d’oferir-se suport mútuament, de pregar junts o d’animar-se també mútuament a fer algun servei actiu a la comunitat. Segons les necessitats sentides, segons les possibilitats tecnològiques. Per la via del telèfon o de la videoconferència, tant és, però la relació hi ha estat, molt circular i participada per tothom. També el moviment ha estimulat aquest contacte, ha procurat assessorament tècnic si ha calgut i ha enviat comunicacions de consol i esperança, cosa fàcil a través d’un senzill correu electrònic. No tots els membres de l’ACO en tenen, però segur que en tots els grups hi ha algú que sí que en té i que ha pogut fer de transmissor. Jo diria que l’estructura del moviment ha pogut canalitzar bé les energies enmig del confinament.

A la meva parròquia, en canvi, la realitat ha estat tota una altra, perquè l’eix comunicatiu habitual és l’assemblea dominical, que ens reuneix però que no ens vincula mútuament més enllà d’una unió mística. Vull dir que segurament els mossens  (excel·lents mossens, tot s’ha de dir) sí que coneixen moltes persones, però la tropa no ens coneixem gaire entre nosaltres mateixos, perquè  en el nostre cas, si més no, l’activitat parroquial no ho afavoreix. No hi ha grups més enllà de la catequesi o Càritas o el consell pastoral, no es fan assemblees... Penses en la gent, però no saps com se diu, què pensa i ni molt menys hi ha una estructura fàcil de comunicació. Aquests dies hem vist com el rector s’esforçava molt a reunir números de telèfon per poder enviar el full parroquial. Hi ha una pàgina web, però tampoc no hi ha ni l’hàbit ni d’escriure-hi ni de mirar-la. Tampoc hi ha vincles estables i habituals amb la xarxa d’entitats ni amb les persones que han anat passant per la parròquia. Per això, amb la supressió de les misses ha estat difícil enviar un missatge de proximitat als membres de la comunitat i al veïnat. Ni per part dels mossens ni per part, és clar, dels feligresos entre si mateixos si no és que els uneixi algun vincle d’amistat personal. Per tant el confinament ha desgavellat força tot plegat.

Són dos models d’Església, un basat més en els vincles mutus i de funcionament més horitzontal, l’altre basat més en l’espai obert a tothom i més vertical. Jo crec que tots dos són necessaris i que es complementen, i que cal una bona relació mútua. Els moviments basats en els vincles tenen l’inconvenient que no són referència local per a les persones. M’explico: si un acaba d’arribar a un poble o a una ciutat i busca l’Església buscarà el campanar i les misses, i no unes sigles que potser li siguin incomprensibles. Aquest és un dels motius pels quals als moviments com l’ACO ens costa tant contactar amb els immigrants cristians, que en canvi són molt presents a les parròquies. En canvi, les parròquies farien bé de garantir una comunitat amb vincles mutus més sòlids i d’anar més enllà de l’espai comunicatiu que garanteix l’Eucaristia. El model dels moviments pot ajudar, també perquè hi ha molta més experiència en la corresponsabilitat dels laics. També cal obrir-se a les entitats del barri i participar en els espais comuns de la ciutat com una entitat més. La cohesió social facilita una relació de qualitat entre les persones i en aquest sentit és un valor ben evangèlic.

Crec que el confinament ha posat damunt la taula la importància d’una comunicació de qualitat de l’Església cap a dins i cap a fora, cosa que els bisbats farien bé d’aprofitar: per saber com ha anat, per avaluar les experiències, per descobrir nous talents i recursos en la comunicació, per fer algunes recomanacions, per oferir formació, per obrir-se pas en llenguatges que siguin significatius entre els nostres veïns de totes les edats. Crec que és un dels reptes més importants que té avui l’Església.

(Sortirà en el proper número de Foc Nou)


Comentaris