A la meva parròquia, en canvi, la
realitat ha estat tota una altra, perquè l’eix comunicatiu habitual és l’assemblea
dominical, que ens reuneix però que no ens vincula mútuament més enllà d’una unió
mística. Vull dir que segurament els mossens (excel·lents mossens, tot s’ha de dir) sí que
coneixen moltes persones, però la tropa no ens coneixem gaire entre nosaltres
mateixos, perquè en el nostre cas, si
més no, l’activitat parroquial no ho afavoreix. No hi ha grups més enllà de la
catequesi o Càritas o el consell pastoral, no es fan assemblees... Penses en la
gent, però no saps com se diu, què pensa i ni molt menys hi ha una estructura
fàcil de comunicació. Aquests dies hem vist com el rector s’esforçava molt a
reunir números de telèfon per poder enviar el full parroquial. Hi ha una pàgina
web, però tampoc no hi ha ni l’hàbit ni d’escriure-hi ni de mirar-la. Tampoc hi
ha vincles estables i habituals amb la xarxa d’entitats ni amb les persones que
han anat passant per la parròquia. Per això, amb la supressió de les misses ha
estat difícil enviar un missatge de proximitat als membres de la comunitat i al
veïnat. Ni per part dels mossens ni per part, és clar, dels feligresos entre si
mateixos si no és que els uneixi algun vincle d’amistat personal. Per tant el
confinament ha desgavellat força tot plegat.
Són dos models d’Església, un
basat més en els vincles mutus i de funcionament més horitzontal, l’altre basat
més en l’espai obert a tothom i més vertical. Jo crec que tots dos són
necessaris i que es complementen, i que cal una bona relació mútua. Els
moviments basats en els vincles tenen l’inconvenient que no són referència local
per a les persones. M’explico: si un acaba d’arribar a un poble o a una ciutat
i busca l’Església buscarà el campanar i les misses, i no unes sigles que
potser li siguin incomprensibles. Aquest és un dels motius pels quals als moviments
com l’ACO ens costa tant contactar amb els immigrants cristians, que en canvi
són molt presents a les parròquies. En canvi, les parròquies farien bé de
garantir una comunitat amb vincles mutus més sòlids i d’anar més enllà de l’espai
comunicatiu que garanteix l’Eucaristia. El model dels moviments pot ajudar,
també perquè hi ha molta més experiència en la corresponsabilitat dels laics.
També cal obrir-se a les entitats del barri i participar en els espais comuns
de la ciutat com una entitat més. La cohesió social facilita una relació de qualitat entre les persones i en aquest sentit és un valor ben evangèlic.
Crec que el confinament ha posat
damunt la taula la importància d’una comunicació de qualitat de l’Església cap
a dins i cap a fora, cosa que els bisbats farien bé d’aprofitar: per saber com
ha anat, per avaluar les experiències, per descobrir nous talents i recursos en
la comunicació, per fer algunes recomanacions, per oferir formació, per obrir-se
pas en llenguatges que siguin significatius entre els nostres veïns de totes
les edats. Crec que és un dels reptes més importants que té avui l’Església.
(Sortirà en el proper número de
Foc Nou)
Comentaris