Continuo enganxada a Churchmen, gaudint de cada escena. Bo i reconeixent la meva tendència a obsessionar-me amb determinades coses i potser a idealitzar-les, com em va passar amb la pel·lícula de l'Scorsese (Silenci), no m'havia passat mai d'agafar paper i llapis a mig capítol. Perquè enmig d'una trama ben construïda, m'agrada molt la imatge del Déu cristià que es transmet.
Escena de pregària entre tres persones, alguna de les quals espera un miracle: "No hi ha miracles, senzillament estem presents els uns per als altres. Aquest és el regal de Déu". O, quan un dels joves capellans ordenats es pregunta quin sentit té estar en una parròquia on sembla que les estores i les flors són l'última preocupació de la comunitat cristiana, un altre li respon que el seu paper només és el de missatger, que aquesta quotidianitat va ser també la vida de Jesús, que va viure entre gent que el seguia... i una majoria a la qual li era indiferent, però que la Paraula s'obre pas entre la gent que la vol escoltar, i per tant cal anunciar-la igualment.
M'encanta també la litúrgia que hi surt. Sobretot la segona temporada es va desenvolupant en l'Advent, el Nadal, la Candelera, la Quaresma... Deixen respirar l'acció de manera que es pot gaudir de textos i de cants molt ben preparats.
La crítica, crec que ben fonamentada, a l'estructura eclesiàstica hi és, però és interessant com aborden el tema de la pederàstia. Llums i ombres eclesials... i llums i ombres civils. Els nens, ferits, com a projectil contra l'Església. La imatge és potent.
També hi ha uns quants llocs comuns, una hipersexualització d'alguns personatges, i el dimoni dels pastorets en forma de Vaticà, és clar, però, com us deia l'altre dia, el Papa és molt més crític que aquesta sèrie.
Per la màgia del cinema tendeixes a identificar-te amb els protagonistes i aleshores encara fa molt més mal l'exclusió de les dones del sagrament de l'Orde i la rigidesa d'una estructura que en lloc de potenciar l'Esperit, l'ofega en dogmatismes inútils. Cada vegada tinc més clar que aquesta distinció entre laics i capellans no té cap sentit. Es tracta d'obrir-se al missatge de Jesús, no de creure-se'n els administradors. Potser és un bé que no ens permetin participar d'algunes estructures. Els camins són uns altres.
Comentaris
Tampoc no m'ha agradat l'encapçalament del màrqueting amb això de: "la serie que la Iglesia no quiere que veas". Però això entenc perfectament que és una pura i dura promoció comercial i que pel que tu comentes sembla que no condiciona massa el contingut.
Durant la part inicial d'aquesta darrera reclusió amb la família vam empassar-nos la sèrie de Netflix "Unorthodox". No va de catòlics ni cristians però ajuda força a no oblidar on són les arrels del cristianisme. A més a més té la gran virtut per a mi que és que dura poc. En canvi la meva esposa Maria Teresa va devorar a la mateixa plataforma totes les temporades de "Downton Abbey". Jo confesso que vaig mirar algun capítol, però la meva resistència i passió per aquest tipus d'històries és molt més feble i inconstant.
La sèrie l'estic veient a la plataforma "Filmin", que tenen coses que estan molt bé. Tens raó en la publicitat, tot i que pot ser que una part de l'Església s'escandalitzi del que veu. A mi, però m'agrada la manera com presenten una visió de Déu des d'un cert fracàs. Les coses, a alguns dels personatges no els van gens bé... però la fe continua. Com a qualsevol de nosaltres, vaja. He vist Unorthodox i també Downton Abbey i totes dues m'han agradat.
El problema que tenen les sèries és que són massa llargues. Costa de recomanar-les, perquè veure-les senceres són moltes hores. I el fet que siguin llargues crec que no ajuda a clarificar el missatge i embolica innecessàriament les trames, fins a desfigurar els personatges. Però què hi farem!
De petita escoltava serials. "El cielo está en el bajo", del Sautier Casaseca. Crec que he guanyat en qualitat :)