El temps s'evapora quan et jubiles

Em poso a escriure a la meva amiga Rafi, que em pregunta com em prova la jubilació, i fer-ho m'ajuda a formular una constatació: el temps s'ha evaporat. Les 40 hores setmanals, més 15 de transport que dedicava a la feina durant la meva vida laboral s'han esfumat.  I la resta d'activitats que ja feia mentre treballava (L'Agulla, Viladecans Punt de Trobada, els Amics de la Casa del Miracle, els comptes de l'associació de familiars de Caviga, col·laboracions amb Foc Nou i Catalunya Cristiana, a banda de tenir cura -una cura mútua- dels de casa) és com si haguéssin absorbit imperceptiblement l'espai disponible. No acaba de ser veritat, perquè no m'hi dedico gaire més que abans.
És cert que encara col·laboro una mica amb el CPL. Part d'aquesta col·laboració (consell de redacció de Missa Dominical i de Galilea.153) es mantindrà, una altra part forma part del compromís de no deixar-los penjats en cloure la meva etapa com a directora de la col·lecció Emaús i té data de caducitat. Cert també que he tornat temporalment a Càritas mentre la pandèmia desaconselli la participació de voluntaris en edat o situació de risc en aquesta mena de projectes. O que amb el grup de l'ACO ens veiem cada dia per fer pregària junts. Altres coses han quedat aparcades, com la meditació al Carme. O, forçosament, la piscina.
Dormo més. No llegeixo gaire, només trec la pols als llibres i els endreço, sabent que contenen estímuls i saviesa, però com si només calgués mirar-ne la coberta o tocar-los i no pas llegir-los. Potser és conseqüència d'internet, però tendeixo a llegir coses curtes de revistes més que coses llargues de llibres. Escolto, mentre netejo, moltes conferències interessants, més que no pas música (vés per on!). Aquest confinament m'he estrenat amb els àudiollibres (Sidi, del Pérez Reverte, que m'ha encantat). Jugo al Candy Crush com si m'hi anés la vida (nivell 6030).
Descobreixo camins de Viladecans que em semblen fantàstics i m'agrada perde'm-hi. Potser voldria caminar una mica més, dedicar-me més a la fotografia, fer més entrevistes... però d'això res de res. El confinament ha estat un bon pretext per no iniciar el camí de Sant Jaume, per al qual em cal, sobretot, més determinació, però crec que faria bé de fer-lo quan sigui possible.
Enmig d'aquest embolic m'he incorporat finalment a l'equip de producció del programa Llevat dins la pasta de Ràdio Estel, que promou la Pastoral Obrera de Catalunya i que està molt bé. Em fa il·lusió i crec que encaixa i reforça l'espai on em sento millor: l'intentar pensar i fer pensar des de la senzillesa i des d'allò que ens passa a la gent petita.
Soc una mena d'oxímoron.

Comentaris