No deixa de ser pretensiós, per part meva, fer plans econòmics. No hi entenc gens. I, com molts pensionistes i treballadors, no tinc altres diners per invertir que els dels impostos que pago, no pas religiosament, sinó amb esperit ciutadà. Perquè sense impostos no hi ha serveis comuns ni possibilitats de polítiques socials.
La meva intuïció és que per
sortir de les conseqüències del bitxo s’invertiran molts diners a fons perdut.
A fons perdut perquè hi ha gent en situació molt i molt precària que no estarà
en condicions de tornar els diners a curt i mitjà termini i a fons perdut
perquè les administracions públiques tampoc no estan en condicions de controlar
exhaustivament a qui i com es presten els ajuts. De vegades és més car per a
tothom dedicar les energies al control social que no pas deixar que flueixin
els diners.
Posats a fer, doncs, se m’acudeixen
algunes propostes.
És cert que ja fa molt de temps
que estem marcats per l’atur. Però bona part d’aquest atur no és perquè no hi
hagi llocs de treball (en altres moments sí que ha estat així), sinó perquè els
molts llocs de treball que hi ha ningú no el pot o el vol pagar. Les retallades
en serveis bàsics socials, educatius i sanitaris, l’envelliment progressiu de
la població, la desigualtat en drets (en deures, no hi és) i en mitjans
econòmics... Les conseqüències de tot plegat s’han fet molt visibles durant
aquests dies de pandèmia.
Per això jo crec que seria bo
prendre algunes mesures:
- Crear llocs de treball d’atenció a les persones en tots els àmbits, especialment en els de la cura a gent gran o amb discapacitat. Llocs que garanteixin formació per als treballadors, cotització a la Seguretat Social, sous dignes i qualitat de la feina, en definitiva. Això pot contribuir que les persones més vulnerables estiguin millor ateses, que les famílies en atur trobin ocupació de qualitat, que la Seguretat Social i Hisenda no vegin escamotejades les seves quotes. I contribueix sens dubte a fer circular el diner, evita desnonaments i aporta seguretat i confiança. El mateix es podria fer en l’àmbit de l’educació, dels serveis sanitaris, etc. Em sembla molt bé la renda garantida, però encara em sembla millor que la gent s’ocupi.
- Fer aflorar l’economia submergida. Hauríem de deixar de trobar normal que les treballadores de la llar i de la neteja, les cuidadores de gent gran i molts altres professionals no cotitzin. És una pèrdua absurda de diner col·lectiu, un menyspreu a aquestes feines, i una manca d’indicadors que permetin l’equitat quan es distribueixen ajudes, per no parlar de la jubilació que espera a totes les persones que mai no han cotitzat a la Seguretat Social. Tenir cura d’una persona amb Alzheimer en un domicili 24 hores s’hauria de pagar el que val, a banda de garantir els drets laborals dels cuidadors. Segurament el que val potser no tothom ho pot pagar. Aquí entrarien els mecanismes de suport de les administracions públiques. Però el primer pas és canviar la mentalitat i posar-hi voluntat política.
- Permetre que els homes i dones de nacionalitat estrangera puguin treballar en igualtat de condicions. Altrament es crea una barrera que dificulta extraordinàriament la convivència, reforça estereotips, impedeix la integració mútua, crea desigualtat i “cova” un ressentiment social que és una bomba de rellotgeria.
Hi ha moltes altres coses que
convindria fer. Però us les deixo a vosaltres 😉
Comentaris