Aquests dies els cristians hem estat i potser encara ho continuem sent en molts aspectes, el cos virtual de Crist. Una situació nova per a una majoria, però fruit de la set de sentir-nos units a Jesús i a una comunitat que no podíem sentir físicament a costat nostre, però que enyoràvem. Una altra forma de relacionar-nos entre nosaltres i amb el Misteri. El debat sobre si això és o no sagrament queda per a teòlegs i liturgistes, però de l’experiència jo en destacaria que la participació ha estat autèntica, que els vincles eclesials s’han reforçat, que molta gent ha experimentat un sentit d’unió mística, per dir-ho d’alguna manera, amb l’Església universal i que la relació amb els altres no ha estat presencial, però ha estat ben real. N’ha sortit companyia, empatia i consol, des de la precarietat, des de la humilitat d’una Església que ha hagut de cedir el protagonisme a d’altres, però que no ha deixat de banda la proximitat i l’atenció als pobres, com molt bé ressaltava el recent documental de Laura Mor L’Església confi(n)ada.
El cos simbòlic del pa i
el vi compartits, que més enllà del cos i la sang, són sobretot una manera de
dir que tota la nostra vida, com la de Jesús i empeltats amb la seva, ha de ser
aliment per als altres, ha hagut de
quedar en segon terme per raons òbvies. Només el símbol, però. No pas la vida,
que bo i confinada ha continuat essent, si ho hem volgut, servei als altres.
Tota la nostra vida, personal i comunitària, hauria de ser Eucaristia, diu un
amic teòleg, de manera que la celebració dominical és la màxima expressió
d’això, la font que ens dona força, però l’Eucaristia ve a ser com la transfiguració
de Jesús, que ens fa sortir fora a viure i transmetre la fe enmig del món, tot
evitant la temptació d’instal·lar-nos en el moment de plenitud viscuda.
El cos de Crist és real i
ens porta a la realitat més quotidiana, doncs. Ho deia una frase que he llegit
a internet del monjo Ramon Ribera, que aquests dies ha celebrat els 50 anys de
professió monàstica a Montserrat: “L'únic camí cap a Déu que tenim a la terra
és transitar per la realitat”. I és que en la relació amb els altres, tal i com
són ells i tal com som nosaltres, amb defectes i virtuts, és on reconeixem Déu
que ens surt a l’encontre i on nosaltres podem viure, de la manera més simple,
el seu amor. Sense pontificar gaire, sense donar lliçons, aportant amb
senzillesa allò que som, admirant-nos de la bondat dels altres, com ara hem
viscut en temps de pandèmia.
Bona diada de Corpus.
Recordeu-vos de Càritas.
(Publicat un dia d'aquests a Catalunya Cristiana)
Comentaris