¿Per què deu ser que quan vas a Las Batuecas a fer silenci i has de fer treball manual (de neteja) et sembla fantàstic i el vius en plan "zen" i en canvi quan t'enfrontes a les rajoles de la dutxa, amarades de calç, o a la mampara amb la silicona ennegrida la cosa perd el seu encant?
M'ho pregunto cada dia, durant aquest confinament. He de confessar que habitualment la neteja del dia a dia la fa l'estimada Anna (que ja fa uns quants mesos que és de baixa), i que la neteja a fons en teoria l'he de fer jo, i no la faig mai, perquè sempre dono prioritat a d'altres coses. Total, que aquests dies de confinament mires un radiador i, com si fos una il·luminació, veus tota la pols que amaga. O et fixes en les ditades de les portes o t'inquietes pensant en el dalt dels armaris. Davant d'aquestes revelacions m'estic dedicant com mai a endreçar coses i a netejar-les a fons, però sembla que mai no s'acabi. Vull dir que ni de lluny he acabat i que quan aconsegueixi acabar-ho, hauré de tornar a començar.
De fet es nota molt que qui es va inventar el mite de Sísif no feia la neteja de casa, perquè no li hagués calgut pensar res tan sofisticat: n'hi ha prou a observar la dinàmica de la cuina per adonar-se que hi ha feines circulars, que no tenen fi.
Aquest ha estat tema de conversa aquests dies sobretot amb amics, homes, que s'han trobat sols en el confinament i sense l'ajut habitual: vol dir que han d'anar a comprar, fer el dinar, fer tota la neteja, ocupar-se de la roba (rentar, estendre, planxar, cosir...) tota una descoberta i una valoració d'unes feines que tothom considera fàcils i no ho són i que ocupen moltes hores. Em consta que algunes mares han estat evocades amb admiració, i no m'estranya.
El confinament permet veure les coses amb altres ulls. Racons de la casa, i racons del nostre interior. I permet anar amb més calma i gaudir més de les coses (menjar productes frescos, cuinar-los millor, reaprofitar-los; o gaudir d'un espai més cuidat i més net; o, com em deien avui unes amigues, observar els estels des del terrat de casa... al barri del Clot de Barcelona). Destinar temps a fer la neteja, a banda d'higienitzar per fora, permet o bé viure el present amb intensitat, o bé pensar, o escoltar música, o conferències, o recordar els bons moments.
Ara que van passant els dies m’adono que la percepció va canviant. Em sembla que em passa com al prota de La Muntanya Màgica: entra en un món tan estrany com el sanatori i acaba fent-se’l tan seu que és incapaç de sortir-ne. El món cada dia se li empetiteix una mica més. Fins que la guerra l’expulsa, és clar. Ara sento parlar de fases i em fan una mandra immensa. Només tinc ganes de caminar, però no de reomplir-me l’agenda ni de participar en reunions i reso secretament perquè alguns compromisos presos fa mesos per al juliol no es puguin fer. Potser perquè això que en diuen la “Nova normalitat” no em fa gaire il·lusió. Tant de bo trobin aviat la vacuna i estigui a l’abast de tothom, pobres i rics!
Em costa pensar i em resisteixo a reorganitzar la vida, cosa que hauré de fer, com tothom, perquè s’obren nous reptes que caldrà abordar amb generositat, determinació i creativitat. Tant de bó aquest període de neteja forçada que ens permet deixar en repòs les neurones ens aporti lucidesa.
Comentaris