Rumiant en el confinament

Crec que tal com està el pati no em puc queixar gens de com va el confinament a casa: vivim en una casa gran, ens entenem bé, cobrem a fi de mes i la malaltia no s’ha acarnissat amb nosaltres. Quan aquests dies hem tingut algun problema de salut, la sanitat pública ha pogut respondre satisfactòriament. Hi ha el patiment, és clar, per tota la gent que no ho ha pogut viure tan privilegiadament i la incertesa de com serà el futur i de si tindrem prou lucidesa per trobar camins de solidaritat adequats. 

Que ens haurem de moure i canviar coses, segur, perquè em temo que de l’emergència sanitària haurem de passar a l’emergència social. La realitat ha canviat. Ara bé, els propòsits d’esmena sobre el nostre estil de vida, la percepció que la salvació de tots plegats passa per mesures comunitàries i no individuals, la inversió en la valoració de quines son les tasques essencials de la nostra vida (que passen per la neteja, la pagesia, l’alimentació, la salut, l’educació...), el canvi d’actitud d’alguns polítics (només alguns: n’hi ha que no tenen solució!) més abocats a la col·laboració mútua que a marcar paquet... tot això em fa por que quedi associat a una situació d’angoixa com la que vivim i que tan aviat com ens vegem les orelles desitjarem oblidar en lloc de prevenir-ne d’altres de semblants.

Dit això, voldria comentar un parell o tres de coses que s’han anat manifestant:

1. L’existència de “fake news” o sigui de notícies falses o molt esbiaixades, que no són obra d’un il·luminat sinó clarament de l’estratègia de grups desestabilitzadors. Tenen èxit perquè no són falses al 100 %, sinó que connecten amb un punt de realitat i sobretot connecten amb els nostres prejudicis i les nostres pors. Quan els nostres “enemics” diuen allò que en la nostra fantasia els fa més enemics curiosament estem satisfets i ens afanyem a reproduir-ho sense cap sentit crític. De vegades no cal ni que arribin a ser grans mentides, n’hi ha prou amb agafar el rave per les fulles. Ha estat el cas d’ “Espanya ens mata perquè no pren les mesures que a mi m’agradarien” o el cas de “la Generalitat mata els vells perquè no els deixa accedir a les UCI”. 
2. Crec que la gestió de tot plegat podria ser una cura d’humilitat. Hi ha hagut errades diverses, però jo m’he alegrat que tot plegat no hagués estat sotmès només a qui, com el PP –o com CiU en el seu moment-- van fer de l’erosió de la sanitat pública el seu cavall de batalla, per obrir vies al negoci de la sanitat. A toro pasado tothom hagués pres mesures diferents i anticipades, però tots en el seu moment ho haguéssim trobat exagerat. Recordo que en la grip aviar, moltes administracions es van gastar una fortuna en vacunes i van ser titllades d’estúpides i d’afavorir els grans laboratoris. Qui fa alguna cosa és qui corre el risc d’equivocar-se. Qui s’ho mira des de la barrera mai no pren decisions errònies. Amb tot, convindria recordar que la indispensable prevenció com més èxit té més absurda sembla, justament perquè no passa res. I per això no sol agradar als polítics, molts dels quals es mouen habitualment quan la cosa ja no té remei. Si no destines recursos per donar sortida als joves, després et pots trobar amb un barri que crema. Però destinar-hi recursos prèviament té molt poc glamour polític. 
3. En la societat del “ves on et porti el cor” no es té en compte que moure’ns només a nivell d’emocions és tan dolent com moure’ns només a partir de la ciència o a partir de l’economia. He sentit grans elogis de la ciència. Però la ciència té en compte només una part de la realitat. Igual que l’economia, de la qual ja hem après que la seva salut té poc a veure amb la salut de les persones més vulnerables. Les crítiques ferotges als protocols de triatge dels malalts obliden que és bo prevenir en fred, i posant-hi el cor i la reflexió, els protocols a adoptar en situacions extremes. Justament perquè en els professionals que s’hi trobin no pesin només l’impacte emocional, els seus prejudicis personals, la pressió social o dels mitjans o l’esgotament. Parar i pensar des de l’ètica és molt important.

Doncs bé. Després del silenci i de la calma arribaran l’alegria, les abraçades i la possibilitat d’actuar. Aquesta és la nostra esperança. 

(publicat al Punt de Trobada)