Quan la litúrgia esdevé set

Quan tenia 13 anys vivia amb l’obsessió típica de qualsevol adolescent la meva afició a la música clàssica. Per això recordo la sorpresa que em va causar un article de Manel Valls (l’autor de la música del Tooot el camp...) en relació al 200 aniversari del naixement de Beethoven. Davant la proliferació de concerts monotemàtics, Valls deia: “La millor forma de celebrar Beethoven seria deixar d’escoltar-lo durant un any”.Me n’he recordat aquests dies. Mentre habitualment ens esforcem per motivar i recordar el sentit de la litúrgia, ara ens trobem que no podem celebrar-la, cosa que ha provocat, és clar, la proliferació de misses seguides a través de televisors, ràdios, ordinadors i mòbils, des de casa nostra. Algunes reflexions que se m’acudeixen:

• L’obvietat que la litúrgia no és un espectacle per mirar des de casa, sinó l’aplec dels cristians, convocats per Jesús, que s’hi fa present a través d’uns signes tangibles. El primer d’aquests signes és senzillament la presència física de les persones, a través de les quals Déu es manifesta. 
• La constatació que Déu ens acompanya sempre, encara que no celebrem els sagraments. Acompanya els malalts que pateixen i que potser moren sols i confinats. Acompanya els pobres en els seus vells i precaris habitatges i en els nous allotjaments col·lectius i forçats. Acompanya l’esforç de tantes persones que procuren que tothom estigui atès i no li falti de res. La litúrgia té un caràcter performatiu, però sense litúrgia Déu hi continua sent per a tothom, cristià o no, laic o prevere, amb o sense paraules. Molts cristians al llarg de la història s’han vist privats dels sagraments i no per això han deixat de ser-ne. Ben al contrari. De l’Amor ningú no te’n pot privar.
• L’agraïment per la creativitat i la companyia que ens fem mútuament en totes les pregàries compartides. Amb les noves tecnologies pots participar de les pregàries de Taizé, de l’Eucaristia del Papa o de Montserrat, del que es fa en petites i grans comunitats arreu del món. Potser no serà pròpiament litúrgia, però és pregària, on Déu hi és, amb tot el seu valor. Escoltem-lo.
• Podem resar en solitud. Però descobrim que ens hi ajuda fer-ho en grup, veient i sentit l’altre, en comunió i en comunitat. Perquè en els altres trobem l’Altre.

Tot plegat descobrim que Déu i avui la gent són immaterials, però són, segur, presència estimada i enyorada. Segur que quan puguem celebrar-ho frec a frec, l’Eucaristia tornarà a ser viscuda com el que és: una gran festa.

(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)