Fa dies que tinc el cap ben paralitzat pel confinament. Estic bé, privilegiada, vivint en una casa enorme, on tots estem bé de salut, comptem amb recursos econòmics i amicals i a sobre ens entenem bé. Tenim algun petit sobresalt de tant en tant, però res preocupant. A mi m'agrada ser a casa, perquè habitualment no hi soc gaire i quan treballava, gairebé mai, de manera que els caps de setmana es convertien en una angoixosa cursa de rentadores i endreces. Ara tinc temps per endreçar, badar, retrobar... I potser amb una mica de sort, acabaré amb la casa força més neta del que la tenia, cosa que ja em convé, ja. I no m'avorreixo gens. Però això no exclou que em costi molt senzillament pensar en alguna cosa més que en el virus que ens té ocupats. Naturalment que pateixo per tots els que pateixen de les mil maneres que es pot patir el confinament: els difunts, els malalts, els qui no poden fer el dol, els que han perdut la feina, els qui no tenen casa, els que no arriben a fi de mes, les convivències forçades...
Observo, però, que l'aturada general no impedeix, sinó que gairebé promou una hiperactivitat en alguns àmbits per mi una mica absurda.
Una és la de les escoles, i ho escric conscient que no hi entenc gens, ni de criatures ni d'escoles. Per descomptat que em sembla excel·lent l'esforç dels mestres perquè els infants sentin el seu escalf, sobretot els infants amb més dificultats. I en aquest sentit agraeixo, com agraeixo aquests dies la feina dels professionals del taller ocupacional d'en Jordi, que es facin presents i prestin tan bon suport a les famílies. Però em sembla una passada això d'intentar "que no es perdi el curs". Per dos motius. Un, que és una bona experiència aprendre que tot no es pot controlar i que no només a escola es poden aprendre moltes coses. L'escola és tan sols una part -molt important, això sí- de la vida. I el segon motiu és que aboquen damunt dels mestres un estrés que em sembla fora de mida. Fa quatre o cinc anys em vaig trencar el peu i recordo amb horror la feina feta a casa per intentar que la feina laboral sortís igualment. Va ser un estrés brutal, que m'exigia amb els meus mitjans personals el doble d'esforç i un esforç inútil. Segurament sense mi haguessin funcionat igual, com continuen funcionant ara que jo no hi soc i no m'han substituït. Som molt més prescindibles del que percebem.
Crec que el confinament és una experiència única i a més universal. Servirà per moltes coses difícilment avaluables en paràmetres d'eficàcia curricular o laboral. Tot aquest temps és temps que ens fa i ens configura, al marge de tot. És temps perdut? No, és temps igualment viscut i igualment valuós. No som els amos del món. Si al setembre ens trobem igual que el setembre passat en alguns àmbits de la nostra vida, no passa res. Continuem treballant i ja està i intentem rescabalar allò que sí que s'hagi perdut, perquè soc conscient que en alguns àmbits el que no vagi endavant va enrere. Jo ho veig així.
Ara també és temps d'humilitat. També els cristians (i sobretot els capellans), que ens passem el dia dient (una altra cosa és que ho fem) que hem d'estar al costat dels que més pateixen, ara si us plau per força ens hem de mantenir al marge. Ja arribarà el moment d'arremangar-se. Ara toca mantenir l'esperança, fer allò que es pugui sense trencar el confinament i esperar. Una cura d'humilitat. No cal ni sentir-se culpable ni estressar-se més del compte. Toca estar a casa? Doncs estiguem-hi tranquils. Molta gent pateix, però molta gent podem donar gràcies de moltes coses.
Un altre dels abusos de la hiperactivitat és el de la litúrgia. M'acaba d'arribar una carta de l'Andrea Grillo, un liturgista molt conegut, que denuncia la tendència d'alguns organismes de la Santa Seu a, aprofitant aquests temps d'aturada litúrgica, fer decrets i més decrets, passant per damunt dels bisbes (si ells no se'n fien, qui se'n refiarà?) i intentant colar tantes coses preconciliars com poden.
En fi, temps de pausa, d'aturada. No cal aprofitar-lo, n'hi ha prou a viure'l amb plenitud.
Comentaris
Em dic Toni, visc i treballo com a mestre a Lloret de Mar, en una escola publica on el 90% dels alumnes és d'origen estranger . Sóc tutor d'un 6è , amb 23 nens, 20 dels quals són d'origen estranger ( Honduras, Filipinas, Marroc, Senegal, Argentina, Cuba, Bulgària, Gàmbia, Brasil, Sèrbia, Índia, Armènia i...Espanya ). Tots pertanyen a la classe treballadora. Aquí, a Lloret, la gran majoria treballa als hotels.
Comparteixo el que dius en relació a l'escola; és veritat “ que és una bona experiència aprendre que tot no es pot controlar i que no només a escola es poden aprendre moltes coses. “. Quan a l'estres dels mestres, dir-te que depén del plantejament que faci l'escola. Nosaltres posem deures cada setmana. Uns deures sobre continguts ja donats. Què passarà d'aquí en endavant? No ho sap el mateix Departament. La idea inicial era no avançar matèria, cosa que a la meva escola és del tot lògica: la gran majoria dels pares no parlen català i no poden ajudar els seus fills. El problema bàsic és la comunicació amb les famílies, però s'està resolent gràcies al fet que tothom, sí, tothom, té mòbil amb connexió a internet. Dir-te, també, que les famílies agraeixen molt que els nens tinguin tasques a fer. “ A mi hijo no puedo sacarlo a ningún lado lo tengo que cuidar el doble porque es de riesgo , desde ya muchas gracias y cualquier duda te consulto”, m'escrivia per watsap una mare argentina de la meva classe, que té un fill amb problemes de comportament.
En el fons, els mestres som uns privilegiats,sabem que, fins i tot en aquesta situació, cobrarem un bon sou a final de mes. Per mi el drama rau en moltes persones, inclosos aquests pares, que no arribaran a final de mes o no cobraran el sou.També en el personal de sanitat que està en la primera línia en la lluita contra la pandèmia.
Sí que penso que l'escola presencial, com a espai d'aprenentatge i convivència, és insubstituïble i que no es pot demanar el mateix a mestres i alumnes en aquestes circumstàncies tan excepcionals.
Mercè, gràcies per compartir les teves opinions en el bloc.
Gràcies també per la teva feina, tan imprescindible! Una abraçada!