Nosaltres estem bé. Els annals de la família recolliran
moments històrics i insòlits. En Josep i jo jugant a pilota a l'eixida
(tremola, Rafa Nadal!); servidora fent mascaretes amb llençols vells, que resulten
inaprofitables per un disseny dubtós i una realització fallida; en Jordi fent
classes de piano (aquí, la profe, que inesperadament recorda tot el que la meva
professora em deia en el seu moment fa més de quaranta anys). La constatació
també que les coses de casa són inacabables. Continuen havent-hi munts de
llibres per recol·locar i classificar (i treure-hi la pols). Munts de vidres
per rentar i munts de radiadors per treure-hi la pols. En canvi l'apartat
cuinetes funciona molt millor. Aquest hotel millora, va dient en Josep, el
restaurant és fantàstic. Arribats en aquest punt, l'autoestima s'enfila.
Sospito que jo en sortiré més volumètrica, per dir-ho d'alguna manera, però
serà un mal menor. No llegeixo gaire i hauria de fer-ho i no em trec la feina
pendent del damunt. Sensació d'estar en standby, però feliç. Només pateixo perquè
sé que hi ha molta gent que ho passa malament, entre ells alguns amics. Però
com que de moment no puc fer més que resar per tots plegats, gaudeixo de la resta.
És un moment estrany de plenitud, fins i tot sense litúrgies. Cada vespre ens
trobem amb el meu grup de cristians per videoconferència i resem una mica. Sempre
és millor la set que l'excés. Ens trobem despullats davant del que és
essencial. Col·laboro de nou amb Càritas per fer una cosa que no m'entusiasma,
com és repartir aliments, però crec que ara cal fer-ho, i procuro mantenir els amics
a través del telèfon, el correu i les xarxes.
Una abraçada a tots!
Comentaris