Dones i chipirones

Doncs, sí. Crec que ha estat un èxit la concentració aquest matí de dones d'Església ja una mica o molt tipes de la immobilitat institucional en temes de gènere... (i si només fos en temes de gènere, encara rai!). No només per la quantitat de persones que hi han assistit (més de 600 segons Catalunya Religió), sinó per la diversitat de procedències (realment n'hi havia de tots colors i de totes edats), i la presència d'un munt de religioses que viuen en barris, que han dedicat la seva vida a l'Evangeli i a qui l'aparell  eclesiàstic no té gaire en compte. To festiu i reivindicatiu. Més ganes de fer una Església que reflecteixi l'Evangeli (cosa que sense condicions d'igualtat no es pot fer) més que no pas d'enfrontar-se a uns bisbes que solen sorprendre's de la poca simpatia que desvetlla l'Església sense tenir en compte que la seva manera d'entomar la diversitat de gènere no s'aguanta per enlloc. O almenys aquesta és la sensació que m'ha fet en escoltar les declaracions de Neus Forcano a l'informatiu de TV3. Un acte ben organitzat, senzill i expressiu. Acompanyades d'uns quants homes que ens donen suport i del grup dels "Chipirones", batukaires com cal, que donaven un to desenfadat i alegre, allunyat del to greu i solemne dels Seminaris.

Davant del clericalisme pujadíssim i triomfant de les institucions eclesials, no puc estar-me de fer-me unes quantes preguntes:

• Tanta literatura teològica sobre l'Eucaristia i resulta que els bisbes s'estimen més que les comunitats no la puguin celebrar abans que permetre que un home casat o una dona puguin consagrar?
• Per què la companyia d'una dona o la responsabilitat d'una família és incompatible amb "dedicar-se del tot a Déu" i en canvi exercir una professió no ho és? I si no que preguntin al munt de capellans que dediquen moltes, moltes hores a exercir la seva professió (d'historiador, de professor, de metge, de psicòleg i de tantes altres coses) i no a la pastoral. Ja em sembla bé, però resulta sospitós. No serà misogínia pura i dura?
• Per què consideren sempre que aquest "dedicar-se del tot a Déu" només té forma de ser capellà o de vida religiosa? Perquè dedicar-se del tot a Déu és estimar, i això és a l'abast de tothom, en tota circumstància personal i social. És un discurs que he escoltat una vegada i una altra aplicat als seminaristes, promovent una mena de sentit de ser els "elegits" que em sembla un magnífic foment del clericalisme. Una altra cosa és sentir-se cridat a fer pregària tot el dia, però pel que fa a l'estimar, és universal.
• Per què no deixen de fer grans declaracions sobre el laïcat i no alliberen les comunitats parroquials del fet que el rector tingui poder sobre absolutament tot i permeten que les responsabilitat siguin compartides?
• Com pensen que les dones hem d'escoltar els missatges sobre temes delicats com l'avortament si ens sentim menystingudes, gens enteses i maltractades per la institució eclesial?
• Per què no reconeixen l'aportació del feminisme al Regne de Déu en lloc de parlar d'una  malèvola "ideologia de gènere" que em sembla que s'han inventat ells?
• Per què no parlen mai de la responsabilitat dels homes en la cura de les persones?
• No tenen cap familiar homosexual, separat o separada, divorciat, maltractat que els ajudi a posar-se en el lloc de l'altre?

Encara em sortirien unes quantes preguntes més. Però aquí ho deixo. Els qui tenen més poder a l'Església tenen por. No haviem quedat que el "no tingueu por" és la frase que es repeteix més a la Bíblia? 

Si voleu veure unes quantes fotografies de la concentració, aquí les podreu trobar. He deixat la pancarta com si fos un palmó, a la meva parròquia...