Abandonar el recer per la incertesa del camí


De fet és una experiència ben humana des que naixem: deixem l’espai segur i protegit on hem anat creixent “en les entranyes de la mare” per abocar-nos a un desconegut i inimaginable món sorollós i acolorit ple d’estímuls i de persones. De fet quan naixem estem en condicions de fer tot just l’imprescindible per sobreviure, perquè encara no ens hem dotat dels sentits i la consciència per reconèixer on som ni qui ens envolta. I sospito que quan ens morim, potser encara no ho haurem acabat de descobrir. El que és segur és que qualsevol intent de romandre al si matern seria mortal per a mare i criatura. Per viure hem de deixar enrere la comoditat del món conegut.
Hi reconec aquesta tensió que expressen la primera lectura d’avui i l’evangeli. Una tensió entre la plenitud que anhelem, que assaborim de manera gairebé intuïtiva però que no podem retenir, i la incertesa del buit que s’estén davant nostre. És el cas d’Abraham, que ha de deixar la petita o gran seguretat del propi clan i del territori conegut, per, refiant-se de Déu, entrar en “terra incognita”, com aquells immensos buits que apareixien en els mapes incomplerts dels nostres avantpassats. I és el cas dels deixebles, que després del tastet místic i trinitari que els ha portat a reconèixer en Jesús  el Fill de Déu, deixen enrere la temptació de quedar-se en una contemplació estàtica per tornar a la vida quotidiana. “Escolteu Jesús” els diu la veu de Déu. I Jesús fa dues coses ben significatives: els toca (una acció, la de tocar, que en la nostra cultura racional no solem valorar gaire, però que apareix repetidament en els evangelis) i els diu “Aixequeu-vos i no tingueu por”.  Desvetllar afectuosament, moure’s, confiar. Amb aquest gest i aquestes paraules, Jesús eixampla l’espai sagrat que ha estat manifestació explícita de Déu, connectant-lo amb el món.
Tot plegat, un avenç encara d’un altre episodi (Mateu 28) analògic: Un àngel que “resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu” anuncia la resurrecció de Jesús a les dones. I acaba dient “No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran”. A Galilea. Al món. En el cor de la Pasqua.
Fent cas d’aquest “no tingueu por”, un vuit de març, no puc estar-me de recordar que també l’anhel de les dones de ser respectades i de viure la plenitud dels seus drets forma part del missatge de l’Evangeli. Hi arribarem. Segur. Vencent tots els obstacles.
(Publicat aquest finde a Catalunya Cristiana)

Comentaris