Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització.
Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.
Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.
Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.
Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.
Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.
En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.
Comentaris