La meva comunitat de la piscina

Em faig gran, i en lloc d’envellir amablement ho faig amb una mena de sentiment d’inadaptacíó als temps que corren.

D’inadaptació tecnològica, tot i que la informàtica, per exemple, sempre m’ha agradat molt. Reconec que la innovació permanent, que havia estat un estímul per a mi, comença a esgotar-me, i que, tot i ser addicta al Candy Crush, la perpètua connexió cada dia em costa més, i em menja unes energies que potser seria millor dedicar al silenci o a coses més intel·ligents, per no parlar de la sospita que tota la vida queda exposada al “big data”, cosa que em provoca calfreds.

D’inadaptació ideològica, perquè em sento desubicada. Primer pel tema nacional: no ser indepe en el meu ambient et fa sentir com un pop en un garatge o, dit d’una altra manera, amb una solitud aguda o com si estiguessis a punt d’estripar-te per la meitat. I en segon lloc, perquè l’espai de la meva militància política, més aviat escarransida acaba de desapareìxer. ICV ja és història. Una història que ha fet aportacions molt positives i ha obert molt de camí, però història passada. A banda que això dels comuns no m’acaba de convèncer, també em trobo que la manera de treballar d’avui té poc a veure amb els meus inicis amb el sindicalisme i la política. Quan vaig començar, ja fa quaranta anys, l’organització dels treballadors i l’estructura que se’n derivava eren sòlides i pesants (massa i tot: no enyoro gens aquelles reunions tan feixugues). Però avui tot es resol via whatsapp, no tens gaire l’oportunitat de debatre cara a cara, la imatge pesa més que el contingut i la immediatesa més que la importància. Tot és gasós.

D’inadaptació eclesial. Aquí sí que sovint tinc la sensació que ens movem a dues velocitats. Una, ràpida, la dels fets: l’envelliment, la manca de capellans, la dificultat per connectar amb els joves, o amb els allunyats... i una altra no pas lenta, sinó absolutament immòbil, que és la forma d’organitzar-se de l’Església: rígida i clerical. Em sento com en els dibuixos animats, amb un peu a cada vora amb un esvoranc que es va fer gran a sota meu i sense l’elasticitat del Bugs Bunny. Un altre estrip en perspectiva.

I, per acabar-ho d’adobar, l’ull de Mordor va eixamplant la foscor i l’abast de la seva mirada: el feixisme creix, els pobres i els immigrants són rebutjats i maltractats, la crisi climàtica ja és aquí i la desigualtat social avança a marxes forçades. I no se m’acut com lluitar-hi de forma eficaç, a banda de les coses petites que ja vaig fent. Penso sovint en el títol d’una pel·lícula del Werner Herzog, L’enigma de Kaspar Hauser, que tenia com a subtítol la frase: “tothom a la seva i Déu contra tothom”. Perquè davant de tots aquests problemes, sembla que és impossible posar-se d’acord amb el veí per treballar. Només cal observar la trista vida política on la paraula “consens” ha desaparegut del mapa i que jo diria que és reflex de la nostra manera general de viure.

Si heu arribat fins aquí ja deveu saber que, efectivament, estic una mica deprimida, a banda del meu pessimisme natural. Per això per a mi és tan important la meva comunitat de la piscina. Fa quatre o cinc anys que un parell de matins a la setmana vaig a nedar. Faig un curset perquè sense l’estímul del grup em costa molt ser constant. I el grup ha esdevingut una petita comunitat de persones  atentes les unes per les altres, d’acceptació incondicional (jo nedo fatal!) de les habilitats i el tarannà de cadascú, de petits avenços sense competència mútua, de senzillesa en el tracte. La Conxita, la Lola, la Nieves, en Bengi, en Jordi, en Ramon i, naturalment, els “jefes” Toni i Guillem, han aconseguit dues coses ben difícils: alegrar-me la vida amb la seva companyia i que sigui capaç de nedar amb constància, encara que m’hagi de llevar a les 5 del matí. Ben senzill. Ben imprescindible. Ben transformador. Gràcies, piscineros.

(Publicat a Foc Nou, i a punt de sortir, espero)