Catalunya i la qualitat performativa del llenguatge

Em va venir aquesta idea al cap quan vaig llegir un cartell d’un CDR del meu poble, amb tots els aldarulls d’aquests dies, que tant ens estan afectant a tots plegats. Vaig pensar que el llenguatge del CDR i el de molts dels joves que estan revoltant-se a Catalunya, cremant contenidors i tallant carreteres, no era tant el d’una opció política que lluita per obrir-se pas, sinó el d’una guerra que ja ha perdut cap altre camí per expressar-se que no sigui el de la violència. Bé, els joves solen viure-ho tot intensament, és el que els toca per edat i condició, amb o sense mares o tietes protectores.

Molta gent a Catalunya viu els fets d’avui des de la perspectiva i la situació del 1714, com una derrota humiliant . M’ha fet pensar que tant commemorar els fets del 1714, i tant parlar-ne com una cosa no superada ens ha configurat la percepció. Sempre havia sentit a parlar del llenguatge performatiu en relació a la litúrgia i no hi acabava d’entrar, però ara m’adono que efectivament el llenguatge té una altra dimensió que fa real allò que proclama.

Ho dic en el sentit que, és clar, fa de mal negociar políticament el tema de Catalunya si la percepció és de guerra i no de política. És diferent sentir-se humiliat que ciutadà amb drets i deures amb camins institucionals pel davant. I ho dic des de la percepció que aquests camins legals sempre són posats per minories amb poder i avalats per majories que els compren el relat. Això val tant per a qui vol la independència com per a qui vol que les fronteres s’obrin per a tots els refugiats, que els immigrants tinguin els drets i deures que té tothom, que els serveis públics siguin de qualitat o que l’administració del dret s’apropi més a la justícia. Perdre permanentment aquestes batalles a mi no em fa sentir derrotada, em fa sentir que he de treballar molt més per això que en diuen “eixamplar la base” o “modificar la correlació de forces” o “treballar per al bé comú, especialment el dels més vulnerables”. Sabent que els mitjans de comunicació lligats al poder hi aniran a la contra. 

A banda d’aquest sentiment de perdre totes les batalles socials, m’adono que la meva percepció d’Espanya és molt més positiva. Potser perquè jo no em remunto al segle XVIII, sinó al que han estat gairebé els meus 63 anys de vida, en els quals, francament, no m’he sentit especialment agreujada. M’he sentit unida a molta gent espanyola i no catalana banda i banda de l’Ebre: patidors del franquisme, lluitadors clandestins, fonts d’inspiració per a mi de moltes coses compartides. Potser m’ha unit a molts d’elles i ells el sentiment de classe (jo encara soc de l’internacionalisme proletari) i de vegades (poques) m’he sentit qüestionada en el tema lingüístic. Però estic ben segura que els grans problemes són problemes compartits i que la solució passa pel treball conjunt de tots plegats. Perquè de franquistes, de corruptes i de brètols n’hi ha i n’hi ha hagut banda i banda.

La lògica de les barricades i de les derrotes no ajuda a avançar, jo crec i jo no m'hi sento gens identificada.