El prior de la Generalitat

Imatge de la primera missa del nou prior a la Capella de Sant Jordi. Manllevada de Catalunya Religió

Veig que el PSC portarà al Parlament el recent nomenament del prior de la capella de Sant Jordi de la Generalitat, per part de Quim Torra. A banda dels arguments que ells aporten, amb els quals estic  bàsicament d'acord, el nomenament en el seu moment no em va fer el pes.

En primer lloc, perquè vaig pensar que més valdria que el govern de la Generalitat destinés les seves energies a governar, cosa que no sembla que els interessi gaire. Vivim en un moment desgraciadet, on la gestió diària dels recursos per resoldre els problemes de la gent i per donar resposta a les seves necessitats no entra dins de les expectatives dels partits. A Catalunya ja no ens recordem dels bons o mals governs, i a Espanya tots mirem amb estupor com els partits van deixant passar setmanes i mesos sense concretar res. Uns perquè he arribat a la conclusió que viuen en un món que té pocs punts de contacte amb el meu. I els altres perquè redueixen la política a la distribució de poder. Trobo a faltar l'Anguita amb allò del "programa, programa, programa". Negociar està mal vist, avui. És un dels signes dels temps.

En segon lloc em va sorprendre que un nomenament eclesiàstic el fes el president de la Generalitat. Suposant que tingui gaire sentit avui la capella de la Generalitat, ¿no seria més normal que fos el bisbe qui el nomenés? Potser amb la república indepe tornarem a la guerra de les investidures. 

I en tercer lloc perquè llegint l'article de Jordi Llisterri a Catalunya Religió, sembla que a banda de les qüestions institucionals, la tasca del prior hagi estat estar al servei del president de la Generalitat, per presidir les celebracions catòliques d'àmbit familiar. El mateix que feia el Rouco amb el Rei, vaja (i que es deu continuar fent). Des del punt de vista cristià ho trobo d'allò més desencertat. Les celebracions del baptisme no són un acte devocional individual, sinó l'acollida en la comunitat cristiana (una comunitat cristiana local i universal alhora, la mateixa comunitat cristiana dels manters, dels sensesostre, dels veïns i veïnes dels nostres barris, dels indepes i dels qui no ho som, des de dretes i dels d'esquerres, dels que tenim papers i dels qui no en tenen). Des d'un punt de vista litúrgic, és molt poc pedagògic tot plegat. Al final, aquest priorat ofereix la imatge d'una Església dels qui tenen poder, ben diferenciada i compartimentada respecte als qui no en tenen.

Francament, jo crec que no té sentit, ni des del punt de vista polític ni des del punt de vista eclesial. Una altra cosa és que l'Església convidi els polítics de la Generalitat a tots els actes que consideri oportú i que els polítics hi vagin o no (jo crec que és millor que hi vagin, per cert!). Però mantenir aquesta tradició és com les sabates vermelles del Papa. Resulta interessant conèixer-ne l'origen, però avui dia no només no té cap sentit, sinó que ofereix una imatge distorsionada de l'Església i de la litúrgia.