 |
| Aquí, nosaltres :) |
Aquesta vegada les eleccions municipals m’afecten més intensament que en
ocasions anteriors: vaig la tercera de la llista de l’Encarnita (Viladecans en
Comú, en comú guanyem). Crec que el nom és aquest i que no m’he equivocat! De
fet, m’imagino que per als votants de la nostra llista la cara de l’Encarnita serà
el reclam identificatiu. Perquè certament es necessita molta voluntat i
capacitat de discerniment per distingir les quatre candidatures que a
Viladecans es presenten a l’esquerra (pretesament) del PSC.
Doncs sí. És que en els atzarosos viatges de l’esquerra, anem canviant
noms, aplegant companys, caient a mar, pujant a una altra barca… A Viladecans
som quatre grups de nom impossible. A Sant Boi en son tres, que no es
corresponen en absolut amb les divisions internes de Viladecans. Som creatius
fins i tot en la divisió.
Quan ho comento a companys i amics, tothom em renya: l’esquerra hauria d’anar
en una única candidatura, i més tenint en compte que a les passades generals
vam quedar com a segona força en nombre de vots. I no els falta raó. Jo, però,
he arribat a la conclusió que el que ens falta a tots plegats, no és pas la
capacitat de formar una única candidatura, sinó un bull, i confio que ningú no
s’enfadi, perquè ho dic en un sentit literal: ens falta coure’ns junts, temps,
coneixement i confiança mutus.
M’explico. Si aconseguíssim sobreviure al sistema de valoració del pes de
cadascú en la llista tenint en compte l’experiència i els mèrits (que n’hi ha) de
govern, la implicació i compromís en la vida de la ciutat a través de les
entitats, el joc mediàtic (perquè la gent continua votant més la marca que les
persones), la formació, la diversitat i la capacitat de les persones de cada
formació i formar una llista única, seria força probable que després del primer
ple ja estiguéssim atomitzats: perquè no hi ha ara com ara prou cohesió.
Jo crec que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions, des de l’esquerra,
i a poder ser des d’una òptica no partidista, convindria treballar conjuntament
amb tothom qui ho vulgués, uns quants aspectes: sobre el diagnòstic que fem de la
ciutat i dels problemes de la gent que hi viu; sobre avantatges i inconvenients
de determinats models de ciutat; sobre migració i acollida, salut pública, mobilitat,
impacte de les noves tecnologies, opcions de participació ciutadana, noves
energies… i un munt de coses més, entre les quals podrien haver-hi recorreguts
per la ciutat i entrevistes amb professionals, empreses i entitats sense
finalitats electoralistes. Crec que és imprescindible per evitar demagògies,
per ser creatius, per no instal·lar-nos en la queixa sinó en la proposta en
positiu. I que és molt interessant fer-ho també sense la pressió de la competència
mútua, sense aquesta mena de concurs general que són les eleccions i que acaben
comportant la necessitat del masclista “marcar paquet”, prenent com a punt de
referència la testosterona pura i dura, i assenyalar sempre allò que separa i
no allò que uneix. Al capitalisme, li convé molt l’individualisme i intenta
configurar-nos així: cadascú a la seva, buscant el "¿qué hay de lo mío?" o pensant que som els únics capaços de fer feina. A l’esquerra, però, ens convé molt més el
lent treball comunitari, que en la història del moviment obrer ha esdevingut la
seva força.
A banda de les conclusions que cadascú pogués extreure d’aquestes trobades això
permetria una cosa imprescindible: conèixer-nos i valorar-nos mútuament, posar
allò que ens uneix per damunt del que ens separa, guanyar en confiança. I
potser aleshores estaríem en condicions de treballar junts en una cosa tan dura
i apassionant com és la política municipal. ¿Per què no ho fem?
(M'agradaria publicar-ho al Punt de Trobada)
Comentaris