L’altre dia em vaig animar
a participar en un taller d’ikebana organitzat pel Santuari del Miracle. Em va
costar decidir-m’hi: l’ikebana és una tradició oriental d’arranjament floral i
jo em sento molt occidental i, atrafegada com vaig tot el dia, no tinc gaire
cura de les plantes que tinc a casa, que, pobretes, malviuen com poden. Però
l’ikebana és sobretot un procés interior, una forma d’espiritualitat.
Estic molt contenta de
l’experiència, que em ve al cap ara que volia parlar-vos de la Quaresma. Des de
la meva superficial aproximació als exercicis d’ikebana, hi vaig descobrir
alguns elements que em semblen comuns a la Quaresma:
- La disciplina d’acceptar un esquema que et ve donat i de convertir-te en deixeble és, per si sola, un camí d’humilitat en una cultura com la nostra, que té l’autosuficiència com a objectiu i on costa d’acceptar un mestratge. Acceptació també de circumstàncies i de persones, de patiment i d’alegria.
- El silenci i la concentració que acompanyen tot el procés. Sense música, sense conversa, sense mòbil. Res no et distreu de l’objectiu. És una forma de dejuni. De vegades se’ns ha presentat la Quaresma com una privació d’aquelles coses que ens alegren la vida, però més aviat és un retorn a les condicions que ens pemeten viure amb força el que és important. I per això cal silenci, interior i exterior.
- La recerca de les línies essencials que han d’adoptar els elements que configuren l’ikebana: una forma, unes proporcions determinades, un angle, una disposició. Cal veure-les, entendre-les, interioritzar-les, per després buscar la branca, dins la natura, que pot ser més adequada. Com una pregària. Això mateix és el que de vegades ens costa tant quan volem configurar la nostra vida a l’Evangeli. Nosaltres que estimem tant la llibertat no sempre sabem buscar l’eix de la nostra vida al voltant del qual ha de girar aquesta llibertat.
- L’atenció a l’entorn natural és imprescindible per descobrir la nostra branca: saber mirar, saber contemplar, saber admirar-nos. Saber distingir entre una multitud allò que és singular. Una mirada extensible a les persones que ens envolten, i a les necessitats del món sencer. Un pas cap a l’almoina. Podem compartir temps, diners, esforç, si sabem veure i escoltar.
- Un cop descoberta i tallada la branca, cal despullar-la de tot allò que n’entorpeix la linia que ens demana el nostre exercici. És l’hora de tallar, de desprendre’ns de derivacions i fulles... discernint quins elements reforcen la línia i quins l’entorpeixen. És molt obvi que això és el que hem de fer de tant en tant amb la nostra vida. No pas per castigar-nos, ben al contrari: per viure-la en plenitud!
- I arriba el moment de posar-hi la flor, o les flors, tan vistoses! Moment d’alegria, però també de mesura, d’equilibri, de proporció, de contenció. Per als aprenents de l’ikebana és una joia i un maldecap col·locar-hi la flor, perquè té un pes enorme en el conjunt. També l’esclat de la Pasqua ha d’anar més enllà de l’eufòria inicial. Ha d’encaixar en la nostra vida quotidiana perquè sigui significativa, perquè no es dissociï d’allò tan senzill que vivim, sinó que es faci u amb la realitat i la transformi.
Potser algun any
redescobriríem l’esperit de la Quaresma si féssim un ikebana parroquial.
En qualsevol cas, gaudiu de
la Quaresma!
(publicat a Catalunya Cristiana)
Comentaris
Sobre la transfiguració sempre subratllem que hem de baixar de la muntanya al món, però s’havia de viure aquell moment únic davant d’una quarta part dels deixebles.
Manel, de Badalona