dijous, 14 de desembre de 2017

La terra que fa créixer la brotada

Fotografia de Ramon Ribera-Mariné
“El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”. Un text ben bonic, el de la primera lectura d’aquest III diumenge d’Advent, que enllaça molt bé amb la segona lectura dels textos que es llegeixen al cicle A, aquesta vegada en paraules de Jaume (Jaume 5,7-10): “Mireu com el llaurador espera amb paciència els fruits preciosos de la terra fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada”. La litúrgia, doncs, en el cicle A i en el B, insisteix aquest diumenge en una imatge que per als urbanites com jo, que tendim a creure que els paquets de farina ben precintats apareixen espontàniament a les lleixes dels supermercats, requereix un cert esforç.
Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats. Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
I aquest és el nom del tercer diumenge d’Advent: el diumenge Gaudete, el diumenge que posa l’accent en l’alegria. Una alegria que es desprén de tots els textos que es van llegint a l’Advent i que s’expressa de forma ben explícita en la lectura de la carta de sant Pau als Tessalonicencs (“Germans, viviu sempre contents...”). En el cicle C, Pau escriu en els mateixos termes als cristians de Filips  (4,4-7: “Germans, viviu contents en el Senyor...”). Si hom pren l’Advent com un temps de conversió i de penitència, que s’expressa en els ornaments morats i en una certa sobrietat, el diumenge Gaudete és un punt d’inflexió, on l’alegria del Nadal que arriba guanya la partida. I el color morat, a molts llocs, es torna aquest diumenge color de rosa. Una pausa en el camí.

Certament, aquest itinerari de l’Advent costa una mica de viure, perquè de fet, el Déu-consum ja ha arribat a Reis molt abans que l’Església comenci l’Advent: fa setmanes que el comerç exulta, que els carrers estan engalanats. Però el camí de Déu, que la litúrgia ens mostra, passa necessàriament per fer-nos conscients de la foscor i de la fragilitat, i agraïts i esperançats pel do d’un Déu que acabarà transformant la foscor en llum i la mort en vida. 
(Publicat a Catalunya Cristiana)