 |
| Fotografia de Ramon Ribera-Mariné |
“El Senyor Déu farà germinar el
benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la
brotada o el jardí fa néixer la sembra”. Un text ben bonic, el de la primera
lectura d’aquest III diumenge d’Advent, que enllaça molt bé amb la segona
lectura dels textos que es llegeixen al cicle A, aquesta vegada en paraules de
Jaume (Jaume 5,7-10): “Mireu com el llaurador espera amb paciència els fruits
preciosos de la terra fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran
assaonada”. La litúrgia, doncs, en el cicle A i en el B, insisteix aquest
diumenge en una imatge que per als urbanites com jo, que tendim a creure que
els paquets de farina ben precintats apareixen espontàniament a les lleixes
dels supermercats, requereix un cert esforç.
Em va ajudar a entendre-ho el
cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser
una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres
i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens
replega a viure i treballar arreserats. Això és el que passa en la natura, però
jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem
els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses
en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser
una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà
estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem
clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest
hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en
un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada,
no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I
aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués
estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant
l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual
nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre
interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la
tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements
invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i
l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor
i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una
brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
I aquest és el nom del tercer
diumenge d’Advent: el diumenge Gaudete,
el diumenge que posa l’accent en l’alegria. Una alegria que es desprén de tots
els textos que es van llegint a l’Advent i que s’expressa de forma ben
explícita en la lectura de la carta de sant Pau als Tessalonicencs (“Germans,
viviu sempre contents...”). En el cicle C, Pau escriu en els mateixos termes als
cristians de Filips (4,4-7: “Germans,
viviu contents en el Senyor...”). Si hom pren l’Advent com un temps de
conversió i de penitència, que s’expressa en els ornaments morats i en una
certa sobrietat, el diumenge Gaudete
és un punt d’inflexió, on l’alegria del Nadal que arriba guanya la partida. I
el color morat, a molts llocs, es torna aquest diumenge color de rosa. Una
pausa en el camí.
Certament, aquest itinerari de
l’Advent costa una mica de viure, perquè de fet, el Déu-consum ja ha arribat a
Reis molt abans que l’Església comenci l’Advent: fa setmanes que el comerç
exulta, que els carrers estan engalanats. Però el camí de Déu, que la litúrgia
ens mostra, passa necessàriament per fer-nos conscients de la foscor i de la
fragilitat, i agraïts i esperançats pel do d’un Déu que acabarà transformant la
foscor en llum i la mort en vida.
(Publicat a Catalunya Cristiana)
Comentaris