Joan Bada, sempre compromès

No puc dir que ens haguéssim tractat molt, però per a mi era una persona de referència. Formava part d'aquell grup de capellans que es movia pel Poblenou quan jo vaig incorporar-me a la comunitat parroquial i a la Jobac. Quin luxe: Joan Ramon Cinca, Joan Bada, Joan Soler, Josep Serrano, Joan Enric Vives, Albert Domingo, Miquel Elhombre... i encara uns quants més. Aquests són els que a mi em van configurar, si és que es pot dir així, De vegades treballant junts, de vegades escoltant-los a una certa distància, de vegades barallant-m'hi, de vegades parlant-hi de tot allò que em passava pel cap. Tenien (i alguns continuen tenint, que són ben vius) temps i bon humor, disponibilitat per acompanyar els joves.

A en Bada vaig tenir ocasió de conèixer-lo primer pel costat tendre: una estada d'una setmana a Arròs, un poblet de la Vall d'Aran, amb un grup d'aleshores joves que m'havien convidat a participar en la seva trobada.. Ell ens despertava cada matí amb una amabilitat exquisida i ens va acompanyar en una setmana de reflexió i pregària. Era una persona compromesa amb els grups que portava: hi anava sempre, preparava sempre la reunió, estava sempre atent al que feia falta. 

Era una persona compromesa també amb l'ensenyament i de mentalitat molt oberta. Recordo els llibres de religió promoguts per ell, quan era delegat d'ensenyament del bisbat, amb Roser Solé i Pere Codina, massa oberts per a la mentalitat episcopal. Ells pretenien oferir més aviat una cultura per entendre les claus del cristianisme i de l'Església, per tant una cultura crítica, que no pas fer proselitisme. Si l'Església hagués tirat per aquí potser ara el currículum escolar en matèria religiosa tindria tot un altre caire. Pretendre fer catequesi a l'escola va comportar un enfrontament amb el món polític que encara dura.

Més endavant ens vam trobar al "Fòrum Home i Evangeli", rebatejat aviat gràcies a les dones del Col·lectiu de Dones en l'Església com a "Fòrum Vida i Evangeli". Durant vint anys -o potser més- aquesta trobada anual, convocada per un grup de gent que ni tan sols vam associar-nos mai,  va aplegar un grup nombrosíssim de cristians. Les reunions de preparació eren genials: no paràvem de riure. El grup Joaquim Gomis, Joan Bada, Carles Mascaró, Joan Llopis, entre molts altres, feia una crítica brillant de la situació eclesial, que tots celebràvem i que també era una font extraordinària de saviesa i aprenentatge per a algú jove i despistada com jo. Una altra imatge típica d'en Bada era el servei que feia al menjador del Fòrum: li encantava controlar el trànsit de comensals amb safata per tal que no quedessin llocs buits. La cosa del Fòrum es va complicar quan va ser nomenat el cardenal Carles, que va aconseguir amargar la vida de molta gent que treballava de valent a l'Església diocesana. No tant o no només perquè pensés diferent i fes marxa enrere de l'aplicació del Concili, sinó per una manera de fer poc transparent, i poc respectuosa.
Joan Bada es va sentir assetjat i rebutjat pel cardenal a la facultat de teologia (n'era professor, com també n'era de la facultat d'història de la Universitat de Barcelona), per haver signat un document crític. Li va faltar, potser, un punt d'humor per relativitzar-ho una mica. L'entenc, però, perquè jo tampoc no estic per donar gaires lliçons de posar distància dels problemes que em fereixen. 

Era un professor crític i amb una certa fama d'estricte. Va escriure'ns també, amb molt de rigor, la història dels primers 50 anys de l'ACO. Molta feina de la que és poc reconeguda. Un privilegi per a nosaltres.

Estava ara molt malalt, de temps. Joan, gràcies per tot el que ens has donat. Que visquis plenament en Déu!