 |
| L'espectacular decoració de la Teresa, a la icona pintada per en Lluís. Un luxe, de debò |
Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev.
Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya.
El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev.
La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.
Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit... per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat.
De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar:
- les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació;
- el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.
Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.
Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.
Publicat a l'Agulla, 105
Comentaris