Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.
Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui.
Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet.
És una llàstima, perquè crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.
Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.
A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla que acaba de sortir)
Comentaris