Més d’una vegada, quan n’he
tingut ocasió, he reivindicat que litúrgia i vida estiguessin ben connectades.
Perquè aquesta presència pasqual de Jesús entre nosaltres que celebrem a
l’Eucaristia està arrelada a la vida i, per tant, a les persones que ens
envolten i a allò que els passa. Dir que Déu és amor no és promoure un
sentiment powerflower. És sentir-se
compromès amb els nostres companys de camí: els que tenim a prop i els que
tenim lluny. Una gent que, com nosaltres mateixos, són com són i és amb ells
que hem de viure, en situacions pacífiques o no, que sovint no hem triat, tant
a casa com a l’escola, la feina, el barri o la pròpia parròquia. Tant és així,
que des de la Pastoral Obrera de vegades hem reclamat que les eucaristies no se
celebressin d’esquena als conflictes laborals que es viuen en un poble o en un
barri, per exemple. Els conflictes comporten patiment, angoixa i potser enfrontaments
i crec que és bo que la comunitat reunida al voltant de la taula de Jesús en
reculli com a mínim la constatació que hi són i demani que la llum de Déu ens il·lumini
per trobar sortides pacífiques i per fer costat a la gent més vulnerable. La
pregària dels fidels pot ser una manera senzilla de fer-ho, perquè no implica
necessàriament prendre partit ni judicar ningú. Només fa memòria, també, de la
realitat difícil que tenim al davant i ens fa més lúcids per fer-nos-en
solidaris, amb l’ajut de l’Esperit.
Però ara, enmig de la
situació conflictiva i angoixant que vivim a Catalunya, m’he descobert a mi mateixa
desitjant sobretot que les eucaristies siguin un espai comú on ens sentim tots
(sigui quina sigui la nostra opció política) valorats, estimats i formant part
d’un únic cos de Crist, encara que es mantinguin abans i després de
l’Eucaristia les naturals i ben legítimes discrepàncies polítiques. Un espai
on, a més, no estem sols, sinó acompanyats explícitament per Jesús mateix. I no
pas per mèrits propis, sinó com un gran regal, ben gratuït. Un regal que
nosaltres hem de transmetre arreu. Dic això perquè en els ambients cristians de
vegades també hi ha picabaralles que pugen de to. Tot parlant-ne l’altre dia
amb els meus companys de feina, on, com a tot arreu, hi ha indepes i gent que no
ho n’és, els d’una i altra opció manifestaven haver rebut algun moc en altres
ambients cristians, amb arguments que passaven per evangèlics.
Potser aquí s’entén més
això que l’Església no és ben bé una democràcia (en d’altres sentits, faria bé
de ser-ho força més, tanmateix 😊!). És a
dir, no és qüestió de prendre col·lectivament una determinada adscripció
política pel fet que la majoria de fidels sigui d’una o altra corda. En aquest
cas, jo crec que no valen majories ni minories. L’objecte de discussió és una
mesura política que es pot defensar tant legítimament des del sí com des del
no. Sí que és qüestió, en canvi, de viure
l’Eucaristia com un espai privilegiat on cadascú hi pot ser, tal i com és i com
pensa, amb la seva motxilla de patiment i d’anhel, però un espai on la
centralitat la té Jesucrist per a tothom, sigui quina sigui la seva opció
política. Només això ja comporta un cert distanciament i relativització de la
pròpia opció, que predisposa a escoltar o a posar-se en lloc de l’altre i per
tant és un element pacificador.
Aquesta centralitat de
Jesús, és també la centralitat de l’atenció als més vulnerables, de les
Benaurances com a forma de vida, del respecte mutu, del perdó i la
reconciliació, del bé comú, de la màxima fraternitat. De manera que ningú se
senti exclòs i que tothom se senti estimat i qüestionat alhora. De vegades és
temptador que l’assemblea (o el qui la presideix) se senti cridada a prendre
partit, perquè no només estem vivint opcions racionals diferents, també els
nostres sentiments, la nostra identitat, els nostres símbols estan en joc, i
són emocions fortes i a flor de pell. Però cal extremar l’acollida i el
respecte. Una defensa barroera de la
pròpia opció podria fer que una part, gran o petita, tant se val, de la
comunitat (o de la gent del barri) se’n sentís exclosa o dolguda. Especialment
sensible és l’actitud del qui presideix l’assemblea, que en el moment de
presidir-la és revestit d’una autoritat
sagramental, si és que es pot dir així. Òbviament, això no exclou que, a
la vida quotidiana, com qualsevol altre ciutadà pugui expressar lliurement les
seves conviccions.
El mateix pot passar amb
els símbols, que són molt atractius i eloqüents, però que poden provocar un
rebuig seriós. Tots recordem tristament aquelles eucaristies en què l’himne
nacional espanyol sonava en el moment de la consagració. Segurament aquest ha
estat motiu, per a molts, del seu allunyament per sempre de l’Església.
Banderes i Església no sempre fan bé d’anar de bracet. És bo tenir-ho en
compte.
(publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)
Comentaris