Sentiments i ressentiments

Sembla que vivim, com molt bé remarca el llibre de Michel Lacroix El culte a l’emoció, el moment de l’homo sentiens, una persona que es mou per emocions (la publicitat i els mitjans de comunicació hi apel·len constantment), i que s’inclina més aviat per les emocions fortes i explosives que per les delicades i contemplatives. Una societat que es “retribalitza” i on els moviments identitaris resorgeixen amb força. Només cal veure el paper absolutament hegemònic que juga el futbol en la vida quotidiana de moltíssima gent o la creixent adhesió als diversos nacionalismes occidentals. Algú deia, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que la reacció de la ciutadania i del món poc tenia a veure amb la reacció davant de l’atemptat a Hipercor, ara fa trenta anys. El dolor hi és igual però avui s’expressa sense contenció i jo diria que amb una certa sobreactuació. A mi em sap molt de greu el que va passar, però tant de plor no deixa de sorprendre’m. Em va sorprendre també un article de diari que anava analitzant el sentit de tots els objectes dipositats a les Rambles de Barcelona en homenatge a les víctimes. Sospito que d’aquí a pocs anys en els nostres cementiris en lloc de creus hi haurà ossets de peluix.

I totes aquestes emocions a flor de pell s’expressen a més amb gran immediatesa i contundència. El que estem vivint a Catalunya aquestes darreres setmanes troba dues menes d’espai públic: el del carrer i el virtual. I aquí la batalla no diu gaire del nostre senderi. Llegeixo en un compte de facebook, després de la intervenció de Joan Cosbubiela al parlament de Catalunya, un escrit absolutament desqualificador de tots els sindicalistes, que, tots ells es veu, són uns vividors i uns assidus de les portes giratòries. Després de la imputació dels més de 700 alcaldes, el mateix compte parlava de tots els alcaldes, que, també tots ells, només viuen per al seu poble i estan disposats a sacrificar-s’hi. Fa quatre dies aquests mateixos alcaldes, tots ells, només volien aprofitar-se dels privilegis del seu càrrec i eren, tots ells, uns corruptes. La generalització, la desqualificació, la manca d’anàlisi, l’esnobisme, la repetició constant de tòpics i consignes per part de tothom són un destorb objectiu al diàleg de debò, que reclama un esforç de distància respecte als propis sentiments i potser també a les pròpies idees. I requereix silencis llargs i temps per pensar i per argumentar intentant entendre el punt de vista dels qui no pensen com tu.

Dic tot això des de la constatació que jo mateixa sóc molt visceral, vehement i més sovint del que voldria agressiva. La gent que em coneix ja sap perfectament que no sóc pas un model de persona dialogant. Per això, preventivament, procuro desconnectar, en el facebook, dels altres que són com jo i que són molt impulsius, i mantinc aquells dels quals discrepo, però a qui estimo, perquè m’ajuden a assuaujar les meves expressions, tot pensant que potser ells les llegiran.

Em preocupa tot aquest allau de sentiments sense contenció, perquè veig com m’afecten a mi. Aquests dies de confrontacions nacionals, m’adono que el sentiment que em provoquen els qui no pensen com jo, és diferent segons la qualitat de relació que tinc amb cada persona i el nombre de prejudicis que vaig cultivant. Perquè a mesura que el desacord es va acumulant (i al voltant de l’1-O el missatge de fons no canviava, però el nombre de missatges emocionals sense altre contingut que la reafirmació del mateix creixia) es van revifant tots els conflictes anteriors que ja creies oblidats. De manera que la incomoditat inicial de no compartir el mateix punt de vista es pot convertir fàcilment en l’odi visceral perquè quan era petita vaig viure no sé quin greuge o fa vint anys l’altre em va incomodar amb no-sé-què. Em direu que vagi al psicòleg, que bona falta em fa, i potser tindreu raó. Però com que ja sé que no sóc gens original, em permeto suposar que això mateix li passa a d’altra gent. Ser-ne conscient com a mínim ajuda a contenir i no a amplificar. Potser sí que, com diuen els meditadors, ens hem d’unificar, prudentment, intentant ser pensament, estimació, sentiment, coratge i unes quantes coses més. A poc a poc i serenament.

Sortirà un dia d'aquests a la revista Foc Nou de setembre/octubre

Dit tot això, que vaig escriure fa dies, lluito perquè els meus sentiments no em dominin més del compte. La impotència i la tristesa davant de l'actuació de les forces policials de l'estat, i la ràbia respecte al nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern que, d'una manera poc democràtica, per més que se n'ompli la boca, i força frívola ha provocat aquesta situació, i pel que sembla, pensa continuar en la mateixa línia sense adonar-se que no només pega una puntada de peu a Espanya, sinó també a la meitat de catalans. Un amic em deia que malaguanyades actituds exemplars de la gent per defensar posicions que no ho són gens. Els mitjans, continuava, superen en moralitat i virtut als fins, que són els que són. És una paradoxa que comparteixo. Em pregunto quant de temps aguantarà la bona convivència entre nosaltres, perquè ara ja no és que pensem diferent, sinó que actuem diferent i amb conseqüències de gruix per als altres. Una part de catalans s'imposa sobre els altres, mentre el Mariano reparteix llenya a tots sense distincions.