Salus animarum suprema lex

Veient el caire que des del 6 de setembre ha agafat el procés, ja fa uns quants dies que dono voltes al sentit de la llei. El dret no m'ha agradat mai i a més més aviat me'l miro amb una certa desconfiança. En petit format, he viscut això de la llei, entesa com a acords de mínims entre persones, a l'hora de  participar en l'elaboració o renovació d'estatuts de diverses entitats de què he format part al llarg dels anys, i la veritat és que sempre m'ha semblat un rotllo. Un rotllo perquè a l'hora de fer uns estatuts es fa molt difícil saber quin rumb emprendrà l'entitat i quina mena de conflictes poden sorgir. I per tant més val limitar-se als mínims. Jo ho entenc com una crida a cenyir-se a la norma quan hi ha un conflicte i a ser una mica més creatius quan hi ha bon rotllo. Hi ha gent, però, que entén uns estatuts com a paraula de Déu i intenta aplicar-los, sense gaire sentit comú, al peu de la lletra sempre i en tota ocasió. En qualsevol cas, va bé quan es produeix un conflicte fixar-se en una normativa acceptada per totes les parts quan la sang no estava calenta i les emocions i els desencontres no dominaven.

Aquesta tensió entre la creativitat i la llei la vaig viure també quan treballava a l'ajuntament de Viladecans, en què el reglament de participació ciutadana establia uns protocols tan estrictes en previsió de no sé quins fraus, que dificultaven extraordinàriament allò que pretenien promoure: la participació. Per exemple, si formaves part d'un consell sectorial ciutadà i hi volies intervenir per expressar la teva opinió sobre l'ordre del dia previst, havies de demanar-ho amb 48 hores d'anticipació, cosa que a la pràctica ens hagués fet a tots muts. Per sort ningú no ho va aplicar mai.

També he viscut com de vegades el dret tendeix a voler menjar-se la vida. És el cas d'aquest caire que pren sovint l'Església catòlica que se sent dipositària del Concili de Trento, que tendeix a reduir la fe a una normativització de tot, de manera que al pobre Esperit, li prenen el lloc.

A un altre nivell, crec que les lleis estan fetes sobretot a mida dels qui tenen el poder. Però crec també que és sobretot en la llei (i en els pressupostos i en els projectes polítics, he, he) on se situen els avenços democràtics i la defensa dels més vulnerables, encara que sigui una defensa insuficient. De manera que tenir un dret reconegut no em sembla poca cosa. Guanyar la democràcia pas a pas ha volgut dir encabir-hi els drets dels qui no tenen poder. M'he passat uns quants anys fent sindicalisme. I la veritat és que la meva manera d'entendre'l ha consistit d'una banda a fer complir la llei (tantes empreses se la salten amb tota la barra i tants treballadors, per la mandra de posar-s'hi, ho permeten) i de l'altra a intentar modificar-la perquè corregeixi millor les disfuncions i abusos que es produeixen.  I de vegades l'intent de fer modificar la llei ha estat saltant-se-la públicament, com és el cas de l'objecció fiscal, és a dir de l'impagament sistemàtic dels impostos que corresponen a l'exèrcit, per dir-ho d'una manera massa simplificada. Però no pas com qui intenta enganyar Hisenda; ben al contrari, fent-ho públic i intentant crear atenció sobre aquell tema perquè la llei canviï. No es un frau ni un engany i et fa vulnerable.
La llei, però, és només un acord, no és sinònim de justícia. Però tanmateix són les regles del joc. Malgrat tots els seus defectes, per mi la democràcia és fer complir la llei i anar-la transformant en benefici de la majoria, intentant corregir totes les seves disfuncions, que són moltes i variades.
Per això m'ha anat sorprenent i entristint aquests dies com tothom s'ha anat omplint la boca de les paraules llei i democràcia, mentre l'anava incomplint sistemàticament en benefici propi o per tapar la pròpia corrupció. En mig de tota aquesta confusió, i abandonada la política per totes dues parts, no és estrany que hi hagi qui vulgui aplicar el famós article 155: formava part del guió, perquè s'inclou dins de la llei marc, cosa que si bé era previsible no té justificació si no és que es vol fer tant de mal a Catalunya com sigui possible. Perquè la Constitució està plena de coses que seria molt més interessant que aquesta fer complir: com el dret al treball o a l'habitatge per a tothom.
Em ve al cap l'episodi de Salomó, la criatura i les dues mares. La veritat és que amb el temps he arribat a la conclusió que la sàvia era la mare de la criatura, no pas Salomó, que semblava disposat a trinxar el nen invocant una justícia tan estèril com la que ens ocupa. Ara mateix sembla que totes dues parts estan molt disposades perquè sigui així: la Catalunya plural i real es pot matxacar per salvaguardar la testosterona d'uns i altres. A mi m'agradaria fer un front comú antifranquista, de defensa de les institucions catalanes, de reivindicació d'un referèndum legal, que crec que uniria una majoria molt més àmplia de voluntats.
Acabo amb dues qüestions. Una que té a veure amb la llei. El Codi de Dret Canònic després de 1751 articles acaba amb una frase que s'ha fet cèlebre: ...habita salute animarum, quae in Ecclesia suprema semper lex esse debet (tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església), que ha passat a la posteritat amb això de la Salus animarum suprema lex. Vull dir que per damunt de la llei hi ha les persones i el bé comú. Això no justifica qualsevol cosa, però s'hauria de tenir molt present si l'aplicació estricta (i partidista) de la llei pot causar una guerra civil.
I dos. El panorama és tenebrós. Però a l'eixida de casa, contra tot pronòstic, ha florit una rosa.