Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.
Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.
Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.
Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.
Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors.
Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.
Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.
Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.
No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així.
En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir)
Comentaris
A vegades penso Mercè que certa gent d'esquerres el que no li perdoneu al procés català és que precisament hagi estat encapçalat entre altres per polítics als qui vosaltres considereu odiosos polítics de dretes i per tant segons els vostres esquemes "burgesos" venuts al capital(CiU ja ens entenem), però a vegades hi ha moments històrics on s'han de formar majories àmplies en funció del repte que es té al davant.