Article del bisbe Agustí Cortés, extret del Full Dominical de Sant Feliu de Llobregat
La situació política en la qual
estem immersos reclama, segons l’opinió de molts, un diàleg profund i pacient.
En general, la crida al diàleg té bona premsa, és ben acollida pel gran públic.
Només les postures radicals i extremes la rebutgen, perquè consideren que és
signe de feblesa o absència de conviccions. Defensar o rebutjar aquesta crida
depèn en gran mesura del que s’entengui per «diàleg».
Per a nosaltres, que hem pogut
aprendre a dialogar a l’escola del papa Pau VI, el diàleg és essencialment una
recerca en comú d’una veritat, que generalment està més enllà de les posicions
de l’un i de l’altre, mitjançant l’intercanvi de paraules i missatges. Això que
es veu clar referit a la relació entre persones, també ha de valdre per al
diàleg polític.
Però hem d’advertir que aquest
diàleg, perquè arribi a poder ser eficaç, ha de complir determinades
condicions.
La primera de totes és el que hem
pogut llegir en l’editorial d’un diari: urgeix la «desinflamació». Hem patit
una ferida i, segons consells dels sanitaris, la primera tasca per sanar-la és
treure la inflamació: si no, no es pot intervenir. La tensió emocional
«inflamant» és enemiga de les bones paraules, del seny a l’hora de llegir la
realitat tal com és i discernir el que s’ha de fer.
La segona és posar-se d’acord
sobre el que significa dialogar en política, és a dir, aclarir l’objecte, el
sentit, del que s’està fent. Sobretot en l’àmbit de la política (que de per si
és conquesta i exercici del poder), està estesa l’opinió que «dialogar» és
sinònim de «negociar», arribar a un acord entre parts enfrontades, pel qual
s’estableix un equilibri de pèrdues i guanys. Aquesta forma d’entendre el
diàleg polític s’assembla molt a les transaccions comercials: en elles es
tracta d’arribar a un equilibri d’interessos. Pot ser útil, però en realitat
aquesta no és la solució, solament serveix com a sortida momentània al
conflicte.
D’això depèn la tercera condició,
és a dir, que es cregui realment en la capacitat del diàleg per avançar en la
solució del problema i s’evitin pràctiques errònies i falses expec tatives (com
aconseguir una victòria en el marc d’una lluita de poders que suara hem
esmentat).
La quarta condició és que no es
defugi la qüestió essencial, en aquest cas quina ha de ser la font de legitimitat.
Aquesta és sempre necessària, sigui la que sigui, i tindrà igualment els seus
mecanismes de defensa i de canvi. No podran entrar en aquest diàleg els qui no
acceptin cap legalitat. Encara que la qüestió és realment seriosa, permeteu-me
evocar una anècdota que sona a acudit. El 1936, en plena guerra civil, un
personatge il·lustrat torna al seu poble i troba el seu amic, que portava una
gran pistola a la cintura: «Escolta, tu tens llicència per portar aquesta
pistola? Aquell li respon molt tranquil: De cap manera, tenint aquesta pistola,
quina falta em fan les llicències?». Qui pensa així no pot dialogar. De fet els
qui adopten aquesta postura «antisistema» sempre han acabat establint un règim
molt més coercitiu i dictatorial. La cinquena condició és que el punt de
partida sigui comú. Això és totalment necessari. Si en principi no es dóna, la
primera tasca serà buscar-lo. Diguem que per dialogar cal «un prejudici
compartit», una base comuna sobre la qual edificar la recerca. Aprofundim en
més condicions del diàleg. Abans de res, no oblidem aquella condició bà- sica:
voler sincerament dialogar, fins i tot reconeixent la seva dificultat i el risc
de semblar un feble perdedor.
Comentaris