La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per
a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest
pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la
sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La
conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien
ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no
arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho
impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que
després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser
reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar
la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts
diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels
capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les
celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el
mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot
fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s
al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs?
¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els
nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin
vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita
l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben
un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser
preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un
diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres
ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual
litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una
comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament
litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra
banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta
dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat:
des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de
Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què
aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica
amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que
si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a
diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la
comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i
fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un
dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl
2008) atribueixen la desaparició
d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de
diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament
desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el
seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi
tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de
servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les
celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són
pròpies en la resta. I prou.
Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que
té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de
posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la
caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres,
tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia.
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)
Comentaris