Diaques i diaques

La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs? ¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat: des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl 2008) atribueixen la desaparició d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són pròpies en la resta. I prou.

Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres, tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia. 
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)

Comentaris