Les deesses Catalunya i Espanya (recollint una expressió de Llorenç Gomis) avui s'esbatussen i reclamen els seus sacrificis humans. Portem molts dies donant llonguets al drac, que es manifesta violentament a cops de porra contra una mobilització espectacular i pacífica. Vergonya i consternació. M'agradaria trobar el punt de protesta contra l'abús del PP sense necessitat de reforçar l'independentisme.
Crec que els no indepes no estem a l'alçada. És difícil. Aniria a votar, però entenc sincerament que aquest referèndum no mereix aquest nom des del seu inici i em fa ràbia. El terra sota els meus peus cada dia s'estreny més i la sensació d'ofec creix. Sensació que ens regalima a sobre el nacionalisme, sensació que el seu relat ha acabat amb el nostre, sensació que hem perdut les paraules. El que jo entenc per democràcia té poc a veure amb el que entenen aquests incansables lluitadors per votar avui.
Un amic (he tingut unes quantes converses interessants amb amics que no pensen com jo, aquests dies) em convidava a veure els signes dels temps en el procés. Crec que n'he trobat un: l'adagi dura lex sed lex ha perdut totalment el sentit. Ara, si no t'agrada la llei, te'n fas una prêt-à-porter, i te l'autolegitimes, que és el que ha passat amb l'1-O. Sóc molt conscient que les lleis no deixen de ser una convenció i que s'han de poder canviar quan convingui. Per descomptat. I per això crec que convé canviar la constitució, tot i creure que els drets socials segurament tiraran molt enrere.
Però la meva vida sindical i política més aviat ha consistit a tractar, amb moltes dificultats, que s'acomplís la llei, tantes vegades menystinguda en la vida laboral i en el tracte als més pobres. Tant de bo aquesta bescantadíssima constitució s'hagués acomplert en els seus drets socials. Avui la dura lex que donava sentit també a l'objecció de consciència es torna líquida. Zygmunt Bauman tenia raó: liqüefacció de drets i de lleis.
Comentaris