Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
- La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
- La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
- Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
- Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
- No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
- La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.
Comentaris