Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea

Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.

Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.

En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.

Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.

• Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
• El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
• El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
• Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
• Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.

Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...

En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!

(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))