Et trobarem a faltar, Gus

El Gus amb el Moyano. Hi faltava el "Toron", que viu a Madrid
Vaig conèixer en Gustavo Abad, en Gus, ja fa molts anys. Tots dos formàvem part d’un moviment de joves cristians que es deia Jobac, ell al barri del Bon Pastor i servidora al Poblenou de Barcelona.
Eren anys de transició cap a la democràcia, que volia dir no només l’adopció d’un nou sistema polític, sinó sobretot l’empoderament de la gent més senzilla, el descobriment de la potència de la participació ciutadana (de la reivindicació, però també i sobretot de la creativitat, de la imaginació), i la construcció i remodelació de nous espais socials: associacions de veïns, entitats culturals, esplais, parròquies...
A diferència del Poblenou, que comptava amb una llarga tradició associativa que va sobreviure al desert franquista, el barri del Bon Pastor era un barri nou, amb una població procedent majoritàriament de la immigració. En Gus i els seus companys (sobretot el Moyano i el Torondel: formaven un trio invencible que traspassava fronteres, també perquè eren de por!) van dedicar-hi molt d’esforç, sobretot a l’esplai “La Pinya”, on van treballar incansablement per als infants del barri.
El Gustavo mai no va perdre aquest interès per fer un món millor a partir de la festa, la música i l’alegria. Deu ser marca del barri, perquè d’allà va sortir també en Juanjo, que va deixar la presidència de la Jobac per dedicar-se a La Cubana, i, passat per les Teresines, ara és un reconegut promotor teatrero.
L’esplai La Pinya comptava amb una rectoria semiabandonada a Pedra, a la Cerdanya, on feien colònies i sortides, i que compartíem a la Jobac. Allà, per cert, és on em vaig casar amb en Josep. Un espai privilegiat del qual parlàvem sovint amb en Gus, perquè evidentment formava part de la nostra comuna educació sentimental.
El joc de la corda, amb el Mamut de Viladecans, després d'haver deixat la gent ben xopa
Van passar molts anys sense veure’ns, fins que els antics jobaqueros vam decidir retrobar-nos. I allà era ell amb la guitarra. Casat i amb tres fills continuava amb el seu bon humor i disponibilitat. Em va explicar que vivia a Viladecans i que sovint veia passar el Mamut sota la seva finestra. Ocasió d’or: el vaig convidar a venir i a participar de la colla, cosa que va fer amb gran entusiasme. 
Preparant-se per a la cavalcada de Reis
De fet, vaig trigar a assabentar-me’n, però aleshores en Gustavo ja convivia des de feia temps amb el seu tumor, un tumor que li havia comportat la baixa laboral i unes quantes operacions davant les quals jo tremolaria, però que ell suportava amb la lucidesa de qui sap que qualsevol dia pot ser el final i alhora com si no anessin amb ell. 
Els del Mamut assistíem atònits a un Gus que venia a la cavalcada de Reis sortint de la químio, i que, bo i marejat, aguantava estoïcament el maquillatge i el llarg recorregut. Sempre a punt per a la festa, disposat a fer les feines més pesades, “peleón”, bromista, incansable per a l’esport i les feines dures, ha estat vorejant la mort un munt de vegades en els passats mesos. Vaig visitar-lo a l’hospital en una d’aquestes ocasions. Pràcticament no es podia moure ni obrir els ulls, però crec que em va reconèixer. Sobtava la seva fragilitat en un cos fort i musculat. Va morir el passat 28 d’abril, als cinquanta-i-pocs anys.
Gràcies, Gus, per ser tan “brutote”, amic dels amics, pel teu sentit de festa, per tot el que ens has aportat al Mamut, pel teu coratge, per la teva bona feina! Formes part de nosaltres.
(Publicat al Punt de Trobada 110, maig 2017)

Comentaris