Carles de Foucauld, la perifèria del desert

Hi ha actes que no surten en absolut com estava previst. El d'ahir, a Sant Pau del Camp, organitzat pels Amics del Desert en col·laboració amb l'editorial Fragmenta, n'és un. A mi em semblava una mica exagerada la Rosa, quan em deia que 70 cadires serien poques per als assistents. Doncs tenia raó: vam haver de traslladar-nos de la sala prevista a l'església, perquè vam ser prop de 200 persones. L'acte havia sortit recollint un suggeriment de Fragmenta, arran de la publicació del llibre de Dídac P. Lagarriga Del teu germà musulmà. Cartes d'avui a Charles de Foucauld. Quan ho preparàvem ens vam fer conscients que els Amics del Desert tenim com a patró Charles de Foucauld i molts de nosaltres hem llegit l'esplèndida biografia novel·lada de Pablo d'Ors El olvido de sí, però formalment, en la nostra curta història, no havíem fet cap aproximació seriosa al personatge, tot i que a cadascuna de les nostres meditacions resem sempre la seva pregària de l'abandó.
Vam optar per demanar a Josep M. Fisa, consiliari de Justícia i Pau, l'impulsor de Solidança, i autor del llibret publicat pel CPL Carles de Foucauld, el germà Carles, que ens fes una introducció al personatge. I vam optar també per comprar un centenar d'exemplars d'aquest llibret de la col·lecció Sants i Santes per regalar als assistents. Vam fer curt, de totes totes. 
L'altre punt fort de l'acte era la intervenció d'en Dídac. Molt contents de tenir un musulmà entre nosaltres i de contribuir una miqueta al diàleg interreligiós, un diàleg que com ell mateix va dir sovint no necessita tant de paraules com de silencis compartits. La veritat és que els que hem llegit el seu llibre ens reconeixem en bona part de la seva experiència, i n'envegem la naturalitat i l'entrega de la pregària i el dejuni musulmans. A banda que està magníficament escrit. Em va fer gràcia que va fer servir la mateixa imatge que sol utilitzar Pablo d'Ors: l'important és el vi (diu Pablo, ell va fer servir l'aigua), el de menys és la copa. Veure a galet directament de la font (sense copa o ampolla) es pot fer, però costa més. Genial també la referència històrica de l'"Al·la" quan ens admirem d'alguna cosa i oblidem que l'Islam forma part també de la nostra història.
En aquesta petita crònica hauria de ser objectiva, però no ho puc ser gens. En Fisa va fer la seva intervenció en gènere epistolar, per no desmerèixer ni en Dídac ni el mateix Foucauld. La seva interlocutora, però, vaig ser jo. Les quatre cartes que em va adreçar eren un bon resum de la nostra amistat, del nostre itinerari personal en l'acció i en l'espiritualitat. Hi van sortir des de l'Alfonso Comín, a la Jobac, el Miracle i fins i tot les tòrtores del CPL (que han fet niu just davant de la nostra finestra i que hem convertit en tendra icona a la nostra publicitat). Reflexió profunda en prosa poètica i tocant de peus a terra. Espero que me l'envïi. No sé com va ressonar als altres. A mi em va emocionar.

L'acte va començar amb una estoneta de silenci, una meditació guiada per la Rosa. És una bona cosa això de fer silenci abans d'escoltar: predisposa d'una altra manera, asserena, prepara. Després la Cristina ens va cantar la cançó de l'abandó, dedicant-la al jesuïta Raimon Algueró i vam acabar amb una dansa marroquina, molt senzilla, i vam necessitar per fer-la el perímetre de la nau de l'església. Vam comptar també amb la presència d'unes quantes persones vinculades a la "família" de Foucauld, entre elles la Rosaura, filla de Corbera, que es reincorpora ben aviat a una comunitat de germanetes que hi ha al sud d'Algèria, i que ens va portar retrats de Foucauld i pregàries de l'abandó per a tota la concurrència.
Tot això va ser possible gràcies a l'amabilitat tant de la Delegació d'Apostolat Seglar com de la gent de la parròquia de Sant Pau del Camp, sempre disponibles per tenir-ho tot a punt i per canviar de plan sobre la marxa.
Aquí en podeu trobar un petit reportatge fotogràfic.

Comentaris