La
primera vegada que vaig participar de la celebració de la Vetlla Pasqual em
sembla que vaig entendre ben poca cosa de la litúrgia. El més fonamental, però,
em va quedar clar: l’alegria del Crist Ressuscitat. Segurament no va ser a
través de les lectures o dels aspectes litúrgics fonamentals que ho vaig
percebre: la descoberta de la fe junt amb l’alegria encomanadissa dels joves
van fer la seva feina. Va ser una celebració un pèl esbojarrada que no sé si
hagués passat la prova del cotó de l’ortodòxia litúrgica. Però va complir amb
escreix la seva funció d’aproximació al Misteri Pasqual.
Avui,
en canvi, puc assaborir molt millor la litúrgia de la Vetlla. Iniciada en la
foscor, sense presses, la nit ens fa viure l’ànsia de llum. Un foc si és
possible ben gran, una processó lenta només amb les candeles encapçalada pel
ciri pasqual. Dins encara d’aquest lucernari,
ja amb tots els llums encesos, escoltem el pregó pasqual, un text amb força
poètica, que desvetlla els nostres sentits amb les seves imatges que remeten a
la natura transformada per la resurrecció.
Ens
submergim després en la litúrgia de la
Paraula: una repassada a la història de la Salvació amb els textos més
significatius. Fins a set lectures de l’Antic Testament (no se solen fer totes:
només la de l’Èxode és preceptiva, però ben proclamades i ben escoltades són un
goig), alternades amb salms, i dues lectures del Nou Testament, ja anunciant la
Resurrecció de Jesús.
La
tercera part de la celebració, la
litúrgia del Baptisme, ens remet a la nostra incorporació personal i
comunitària a Jesucrist. És el moment de renovar els compromisos baptismals i
és l’ocasió més adequada de l’any per celebrar el bateig dels nou cristians.
S’inicia amb una invocació als homes i dones que ens han precedit exemplarment
en aquesta llarga cadena de transmissió de la fe: la lletania dels sants. Un
recordatori agraït que sense relacions humanes no hi ha fe, i que es pot fer
extensiu també a totes les persones més properes que ens han ajudat a trobar-nos
amb el Crist. Atenció a la benedicció de l’aigua, amb un text evocador dels
significat de l’aigua des de la Creació i amb un gest que suggereix fecunditat
amb la immersió del ciri pasqual en l’aigua!
La
Vetlla finalitza amb la litúrgia
eucarística, com a culminació d’aquesta llarga celebració, on celebrem el
Déu-amb-nosaltres que ara i aquí continua alimentant-nos amb el seu cos i la
seva sang. Convé fer l’esforç de situar-s’hi. Ens agafa potser un pèl cansats
en una celebració llarga i de nit. I correm el risc de viure-la com una rutina,
ja que fora del seu sentit singular en la Pasqua, respon més que la resta de la
Vetlla al que estem acostumats a fer tot l’any.
Sense
alegria, però, no hi ha Vetlla. Fa uns anys vaig participar d’una solemníssima Vetlla
en una catedral amb una litúrgia impecable. Aquell any la nostra Pasqua va
coincidir amb l’ortodoxa, i en una església propera els ortodoxos –majoritàriament
immigrants- celebraven també la seva Vetlla. A la sortida vam coincidir. Ells
anaven pel carrer amb el seu ciri (no una candela, un ciri ben gran!) encara
encès i amb l’alegria pintada a la cara. Els que veníem de la catedral érem
poquets i molt més circumspectes. Diria que si hagués estat una competició, ens
haurien guanyat per golejada. Reconec que em vaig quedar amb les ganes d’haver
fet una celebració conjunta i unitària. A banda d’altres consideracions, vivim
la gran contradicció d’haver convertit la Pasqua en unes vacances i la
celebració més important de la nostra fe en una diàspora que no solem viure en
comunitat, si més no en la nostra.
(Publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)
Comentaris