I Fòrum global dels Amics del Desert

Orange and Yellow, de Mark Rothko

Es va plantejar inicialment com una celebració d'aniversari dels Amics del Desert, però es va acabar convertint en una mena de jornada programàtica: aplec de meditadors arribats d'arreu d'Espanya, síntesi del recorregut d'aquesta xarxa que compleix tres anys un dia d'aquests, propostes de futur, molts interrogants i incerteses... i silenci.

Més de 200 persones ens vam trobar a Colmenar Viejo, Madrid, per parlar-ne, per conèixer-nos, per fer silenci junts, per reflexionar críticament sobre l'itinerari seguit.

De fet, aquesta deu ser de les poques associacions on sóc que corre el risc de morir d'èxit: en tres anys, 40 recessos d'iniciació, 10 d'aprofundiment, 3 tandes d'exercicis seguint el mètode Jalics; seminaris de meditació per tota la península; meditació amb professionals que acompanyen malalts terminals, entrada a dues presons... Sortides a Itàlia, Argentina, Mèxic, i programades a Equador i Perú.

A mi més aviat m'espanta i vaig veure que no era l'única a qui li passava. Per això crec que va estar molt bé poder parlar una mica de tot plegat.

La junta de la recentment constituïda com a associació canònica privada de fidels -abans era una associació civil- i Pablo d'Ors van preparar un document (amb portada de Rothko :)) on plantejaven uns quants interrogants de futur i aquells punts que semblaria que han de constituir la identitat de la xarxa. En vam parlar en grups i vaig entendre que n'haurem de continuar parlant durant molt de temps, perquè hi ha molta tela i algunes coses estan més aviat verdes, com és natural. Entre les qüestions més debatudes, la pluralitat, que és d'una banda un tret identitari d'una xarxa que acull i vol continuar acollint persones agnòstiques i, si convé, d'altres tradicions, però que cada vegada més es va afirmant en el cristianisme, cosa que desvetlla força recels, perquè no és fàcil. Com els desvetlla, deia una persona del meu grup, l'absolut protagonisme del Pablo, cosa inevitable i que no sempre és fàcil de gestionar. Un protagonisme que prové de la seva capacitat de lideratge i del seu èxit literari. Confesso que sovint no sé com situar-me davant la inqüestionable qualitat i individualitat de les propostes del Pablo d'Ors. Deu ser allò del carisma, que a mi més aviat em provoca urticària. Però, vaja, on hi ha una bona proposta, més val aprofitar-la, vingui d'on vingui. Ara bé, crec que en el futur moltes d'aquestes coses han de ser ben digerides col·lectivament, encara que hàgim de caminar a un ritme més lent.

Per a mi hi ha moltes coses a resoldre també com a organització: que sigui realment participativa i sostenible econòmicament, que s'articuli bé en el seu conjunt entre centres i perifèries, que poleixi el seu discurs, que formi degudament les persones que van fent de pal de paller, que s'obri a nous consiliaris -laics i capellans- dels que ja existeixen en les diverses realitats eclesials, que harmonitzi el procés mistagògic (és a dir, de progressiva entrada en el misteri) de la fe (o del silenci) de les persones que arriben amb les que ja tenen una llarga experiència; que treballi més seriosament el tema interreligiós; que sigui realment acollidora, etc.

Amics del Desert pren com a patró i model Charles de Foucauld. M'agrada molt que sigui així. Foucauld, però, a més a més del desert, era home de pobresa i de servei reals, i crec que d'això no en parlem gaire. Un aspecte pel qual era especialment valorat pels musulmans que l'envoltaven.

Jo em vaig permetre posar l'accent en dues qüestions que em semblen també importants. Una, el tema de ser "pacificadors", bàsicament perquè l'expressió crec que no recull prou que de vegades cal ser en el conflicte. Cal ser-hi sense agressivitat, sense rancúnia, sense odi. Però avui dia, cal denunciar moltes coses i cal mullar-nos en situacions incòmodes. Crec que el silenci ajuda a viure-ho millor i a treballar la reconciliació, però treballar per la pau no s'ha d'entendre com inhibir-se dels problemes. I l'altra, que a força de parlar de pluralitat i d'amics, sembla que Amics del Desert sigui una bassa d'oli, i ho és, però l'amistat autèntica també passa de vegades per una dinàmica de respecte i tolerància mutus i exigeix un cert esforç. Els petons del whatsapp, tan profusament escampats, es mouen encara en la superficialitat.

Tot plegat, però, va ser una jornada d'alegria i agraïment, on vaig retrobar uns quants amics de Batuecas. Estic molt contenta de ser-hi, tot i ser una meditadora de sabata i espardenya.

Per cert, tenim una presidenta que balla super bé!!!