Mai no havia tingut gaires ganes de tenir cotxe, però quan
em vaig casar, va resultar que el marit venia com qui diu amb el cotxe posat, i
vaig aprofitar l’avinentesa per treure’m el carnet. Vaig aconseguir-hlo al
quart intent, amb 43 anys, complint tots els tòpics possibles: dona d’una certa
edat, sense experiència i amb poca traça. No em fa por agafar el cotxe,
l’utilitzo força, però em costa de fer maniobres. Per acabar-ho d’adobar visc
en un carrer estret i transitat. Puc deixar el cotxe a casa. Hi ha dos guals,
banda i banda del carrer, però la gent tendeix a deixar el cotxe a la vorera
del davant. Per a qualsevol amb més
traça que jo, no és cap obstacle. Però jo suo de valent quan l’he d’entrar a
casa. Tendeixo a quedar-me atravessada a la porta, i rasco el cotxe per la part
del conductor o per totes dues.
Deu fer tres o quatre mesos que hem canviat de cotxe: ja
està ratllat per diversos llocs i en sóc la responsable des del primer dia que
el vaig agafar. Sort que a en Josep tant li fa, però a mi em disgusta
enormement, entre d’altres coses perquè és com si portés un anunci que digués:
aquesta-dona-no-sap-aparcar, cosa que, a més a més, és veritat.
Les ratllades del cotxe són evidents, davant dels altres i
davant de mi mateixa. No les puc amagar. Actuen com a mirall que tossudament retrata
una realitat que m’agradaria maquillar o relativitzar. Però són allà i en el
seu reflex s’hi reconeixen també moltes altres coses.
D’entrada, aquesta sensació que has d’acceptar unes quantes
limitacions: la precipitació i la impaciència que són marca de la casa. I per continuar, la sensació que hi ha coses
que em depassen, per més que intenti superar-les. Encara que em proposi no
deixar-me portar per la ira o per l’enveja o per la vanitat, hi caic una vegada
i una altra. Encara que sé que la meva impaciència és un obstacle per al
treball en equip i que he d’anar a un ritme que sigui bo per a tothom, corro en
tot i per tot, i vaig a la meva. Em deixo portar per la mandra. Ensopego sovint
amb algunes persones. Faig pagar el meu malhumor o el nerviosisme causat per
l’excés de coses en què m’embolico en la persona més vulnerable que tinc a
prop, que sé que no té reflexos per
protegir-se. Dedico més temps que no voldria al Candy Crush (nivell 2140 en
aquest moment, que són moltes hores perdudes estúpidament!).
Portes enfora, no sé si aconsegueixo enganyar algú. Hi ha
coses que no es veuen a primera vista, cal conèixer-me una mica per captar-les.
Portes endins, hi ha dies que ho porto amb dolor, tot i que a mesura que em
faig gran conservo millor l’autoestima.
I és que més val prendre’s’ho amb bon humor. Déu -i uns
quants amics- m’estimen tal i com sóc, amb ratllades i esgarrinxades. Si em
“ratllo” és que estic viva i em moc. Quan
en determinats moments em fa falta el cotxe, l’agafo encara que el faci malbé i
que em posi en evidència. Faig el mateix amb la resta, conscient que he de
tirar endavant a tot arreu on em moc: a casa, a la feina, amb els amics, a les
entitats, a l’Església... Amb defectes i amb virtuts, en el que surt bé i en el
que no, sense perfeccionismes i comptant que allà on jo no arribo, hi arribarà
un altre i que el més important no sóc jo i les meves esgarrinxades, encara que
deixin marca i encara que siguin molt evidents.
Hi ha qui diu que perdre la reputació és guanyar llibertat. Jo l’estic
guanyant a marxes forçades.
Després d’escriure tot això em sento alliberada. Això sí, si
mai veieu algú amb dificultats per aparcar, doneu-li un cop de mà!
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)
Comentaris